Lo camió del guixaire

Benifallet dormia la migdiada, quan la migdiada encara era obligada per als crios. Inclús al fort de l’estiu un airet, conxorxa de muntanya i riu, s’escolava pels carrers del poble. Les cases, amb les portalades ajuntades exhalaven un braf gelat i dens, casi corpori, que baixava lentament fent romanços per les cantonades.

Lo café del poble era l’únic reducte de certa activitat en aquelles hores, delatada per la fum de la picadura i la dolçor de l’aiguardent que sortia pels finestrals, esventada mandrosament pels estors de sarga. Un núvol de tabac apagava les veus dels parroquians, somortes d’altra banda, com si guardessen lo secret de la càbala entre aquelles parets de tons esvaïts i vells escrostonats a l’estuc.

Los que jugaven al guinyot marcaven les coranta picant fluixet a la taula; los que parlaven ho feien baixet i s’esperaven un ratet a donar la rèplica, com si aquelles reflexions tinguéssen la fondària de Sòcrates; alguns dormien amb los ulls oberts, arrepenjada la galta a la mà i lo colze al velador. Allavons no hi havia música als cafés, domés alguns dies al tard i pa festes, l’arradiet espetegava melodies de l’Orquesta Batavia o de Juanita Reina, però no aquella tarde de dissabte.

En aquella galvana, la corrent d’aire portava una remor llunyana que poc a poc s’atansava, fent-se cada vegada més forta i que semblava despertar del seu letarg als clients, hasta que el soroll del motor d’un camió, amb les seues explosions atronadores davant de l’establiment, va canviar el decorat d’aquell escenari, feia tornar la compostura als ensopits i revifava mirades espectants entre ells i cap a la porta. Quan esta es va obrir d’una revolada, lo ressol va retallar a contrallum la figura imponent del guixaire, espatarrat amb les mans a les anques i un bram sec i profund va omplir la sala: “qui ve de puta!?”.

Vuit homes es van aixecar de cop, com per efecte d’un resort als culs de les velles cadires Thonet i tocant-se lo coll de la camisa, la corretja o l’americana, com si vulgessen donar un últim aprest a aquelles robes de mudar tan gastades, van sortir del café en fila mentres lo guixaire els aguantava la porta batent.

Lo camió Blitz de caixa oberta era una reliquia d’abans la guerra, havia estat abandonat per l’aviació alemana i ara servia bé al guixaire, que explotava una pedrera i portava lo guix als pobles veïns. Del seu color original ningú se’n recordava perquè lo blanc feia anys que se n’havia ensenyorat.

La fila de passatgers va anar pujant a la caixa del camió, algun amb certa recança d’embrutar-se els pantalons o les sabates enllustrades, mirava de no arrepenjar-se gaire contra l’estructura, los atres menys mudats o més viatjats, tan pronte com van ser dalt, van assentar-se a l’enterra emblanquinat; perquè quan lo camió va arrencar amb un tró i un sotrac, los que s’havien quedat drets van caure atropelladament contra els taulons del fons de la caixa. Així va començar el viatge aquell dissabte, a ple sol i a tombollons per la tortuosa carretera del Coll de Som en direcció a Tortosa.

Quan van arribar a l’esplanada del matadero, a mida que anaven baixant, encara trontollant sobre la terra d’aquell pinar vora el riu, s’espolsaven atabalats lo guix que els cobria de cap a peus i es recomposaven inútilment la roba rebregada. Com una processó d’espectres, caminaven dignament cap a les cases de mal nom de la Costa dels Capellans, on deixarien lo blanc per allà on passessen, hasta que al tard, lo crit del guixaire des de la plaça de l’àbsis los desvetllés de l’embruix d’una màrfega miserable i els retornés al poble en un viatge entre cotons, encara embafats entre els densos aromes dels perfums i entabutxats de tabac ros i licors.

camio4
Foto: fons de l’Associació Cultural Sant Joan d’Alacant

2 pensaments sobre “Lo camió del guixaire

  1. Subtil, delicada prosa per contar una història de postguerra; mil vegades sentida al meu padrí, mentre la padrina el maldava per ser massa explícit! Dissortadament el rastre blanc delatava els viatgers , quan retornats a Benifallet feien cap a casa!
    Aquest epíleg, més prosaic, cloïa sorollosament l'anècdota, entre rialles de la reduïda concurrència.

    M'agrada

Deixa un comentari