Ressona el caminar entre les cases del carrer,
les parets descolorides
i els ferros rovellats de les persianes.
Només l’eco de les petjades
omple una mica la buidor d’aquest espai
sota els pins que surten de la tàpia
i balla amb els reflexos de colors
dels vidres trencats que la coronen.
Quants anys fa que no passava pel carrer,
si és que hi havia passat mai?
Quants anys fa que ningú hi passa?
El timbre d’un telèfon molt llunyà
que no serà despenjat,
s’afegeix a la coreografia dels records inexistents.
Un gat, gras i confiat, ajagut a sota un cotxe,
veu la gonïa apoderant-se dels passos,
cada cop més apressats
per fugir de l’escenari.