Des del segon tram d’escala,
arraso el paviment escaquejat
de misèries alíqüotes, a la clínica privada.
Deslliurades les figures negres del tauler,
les blanques escampen olor de formaldehid
i terbolesa pels vestíbuls.

Les quadrícules del calendari
són els barrots del meu albir.
Garjoles simètriques de dies empresonats
que paguen condemna en el penal d’una agenda.
Dies vermells passejant vora els murs del pati.
Dies negres amuntegats a les cel·les.

L’escòria de ferro dibuixa interrogants a la còrnea,
rere les parpelles obtuses d’un gris enganxifós.
Ferum de desassossec,
la cola de peix cedeix a la pressió dels dits,
vent glacial que cisella la vidriera industrial contra la retina.
Menjo les soldadures de finestres que no tanquen.

No queda cap rastre per seguir, a la sala balmada.
La pols ha enterrat la memòria del plínton esventrat.
M’oriento dintre el dèdal, en la recerca de formes familiars,
per les pròtesi encadenades a l’espatllera.
Travessaré el glavi dels vidres trencats
en un salt al no res, fugint de la por al buit.

Escolto el vent com dansa papers als xamfrans.
Somnis fractals dins d’un malson de proporcions àuries,
la pols encega l’ull i esgargamella la paraula.
Glopejo una sopa aigualida de patrons i simetries,
embolcalls que embussen els embornals de l’enteniment,
un instant que és una eternitat.