Al bancal llaurat,
és lo coll del garrofer
qui aguanta el puntal.
Ni les ventades
han pogut esgaïar-lo.
Una solada.
Pel marge solcit
encara es poden collir
alguns espàrrecs.
Oxi
Gos, home, gos.
Pedra, matoll, sender.
Marge, senglar.
Home, gos, home.
Pixerada, rastre,
set, ombra, mà.
Home, gos.
Gata, os, Oxi.
Gos home.
Haikus a Rosana
Grito de alerta
y en el lecho de hojas,
sólo un susurro.
Ramas doradas
en un claro del bosque.
Rosas silvestres.
El sol me ciega
pero sigo el camino
en tu mirada.
Entre tus dedos,
corren en desbandada
todos mis miedos.
Flores rojas (a Juan José Murall)
Se han abierto todas las flores antes de tiempo. Se han abierto demasiado, sobre todo las rojas han manchado toda la llanura y ahora no hay quien quite tanta sangre de los ojos.
Volveremos dando la espalda al sol poniente, nuestras largas sombras nos marcarán el camino mil veces desandado, hasta que no las veamos.
¡Que llegue ya la noche! Y entonces nos perderemos en la llanura de las flores rojas. Oscuridad y estrellas.
L’andana
Deixo passar un tren.
El banc de l’andana és el meu univers, acollidora pedra freda.
En passa un altre.
La megafonia apaivaga qualsevol cabòria. Dicció deficient de llengua tumefacta.
Entra xerricant el cap de la bèstia de ferro. Els peus es neguitejen, els cossos s’apressen en el pavor de l’atmòsfera comprimida del túnel.
El banc segueix fred, univers comfortable. Aquest tren tampoc l’agafo.
Ciclopoema
Vent de cara.
Arrenca una llàgrima que inventa un camí de verí vibrant per la templa.
De cua d’ull, com passen volant les cases, garrofers i oliveres, metzina de tarongina a ple pulmó i floreta de l’ametller de lentitud obstinada.
Vent de cara.
Cap a casa, a bloc, amb tot, les bieles roentes i el lactat verinós dibuixant estrelletes blanques damunt l’asfalt.
Vent de cara.
Una abella s’arrapa al coulotte i progessa com pot sobre el niló. S’ha ficat en una escapada que no és la seva i a la fi, punxa la cuixa que la trontolla.
Tants verins i només un antídot.
Vent de cara.
Vint-i-u de juny
Al pati arriben els riures, després silenci, potser un murmuri.
Els pardals canvien de branca, neguitosos.
Un esclafit de xiscles i l’estol esvalotat estripa juny amb les ales.
Algú escombra les plomes que han quedat per terra.
Haikus del terrat
Pujant al terrat,
manisa esquerdada
i xiscles d’infants.
L’escala estreta,
la barana de ferro,
els graons gastats.
Clapoteig de sol
entre els llençols estesos,
la garbinada.
Juguen a amagar
i es tornen invisibles
a contrallum.
Haikus de la pauma
M’ha dit lo pagès
que la pauma té dos cors,
al cap i al peu.
L’escarbat morrut
nia dins la capçada.
Perruquer fatal.
Ets l’última al torn
i se te’n van les ganes
de que t’agafin.
Ara espeuada,
de res t’han servit tants cors.
Algú t’estima?
Si l’ànima mor,
tot lo demés s’asseca.
Ja et poden tallar.
Diàleg
Mig matí i encara trafega fardell i aixada per l’arrossal, la bicicleta vella.
Sosté una tertúlia pausada de la roda amb el camí,
cavalló infinit entre les aigües somes,
un diàleg tangent amb l’horitzó fugisser de burgada i pollancre,
conversa permanentment aplaçada d’esgüell de pàtxera i grinyol,
a cops de pedal rovellat,
mentre transita l’estèril silenci del pensament.
fato del temps 