Tu ets neu a la garriga, presa d’una branca.
Jo, l’ametller irat per un bromall de riu, vall enllà.
Oreig de resina, el teu nom se m’aferra a la gola
i la pinassa calenta s’esvaneix quan l’embraço.
Ets tu, papallones als ulls des de la tossa panòptica,
m’enclou càrstica ferida de la roca mallada.
Anem a Aldover, anem a Aldover i tan germana no ve.
Soldó a grapats i rendilla a la boca, juguem a futbol amb la lluna plena, un partit infinit.
Foguerades a la platja, baldanes i garnatxa i molta herba cremada. La fum entre els tamarius.
Anem a Aldover, anem a Aldover i menjarem carn de corder.
Clausurarem un juliol i n’inaugurarem un altre, amb espurnetes al riu i formigues a les cames.
Desgranarem estrelles de mangrana, lo suc entre els dits, la poesia als llavis i dolor al ventre de tant riure.
Anem a Aldover, anem a Aldover i tan germana, potser.
Som los sombis d’una nit d’estiu. Les mans no tenen espera a la carrossa de la ventafocs, menada per dos cavalls, saltant los horts d’aubergínies.
Anem a Aldover, anem a Aldover i tu si vens, també.
Si no mos encantem, encara veurem sortir lo sol al Garxal i Clàudio mos farà un bon esmorzar.
Baixarem navegant pel canal, amb un Nautilus destartalat. Los pèls dels braços eriçats del fred, les cuixes roentes de tant fregar-se.
Anem a Aldover, anem a Aldover i tornarem l’any que ve.
Lo cap per la finestra, l’airet a la cara.
A la pantalla negra de les parpelles es projecta la pel·lícula d’un somni que ja no tindrem.
Anem a Aldover, anem a Aldover, anem a Aldover…
Vagareja la petja rere l’ull inconstant,
col·leccionant tresors, vides i perviures.
Conquilles foradades i closques de cargols barrinadors,
nacre irisat de les aigües somes.
Tresmalls calats en les etèries dunes a la deriva,
paranys als vent, metàfores de la immatèria.
Vidre esmerilat amb sal i amb oblit, gravadors de l’inútil
en ampolles llençades per la borda de galions corsaris.
Fusta polida per l’amanyac obsessiu de les onades,
dorm el torbament d’una navegació vertiginosa.
Pedres brunyides per la carícia del sílice ardent,
arguments inconsistents de geologies remotes.
Gànguil perdut al sorral entre les soses,
ormeig de malla fina per pescar els esguards volàtils.
Divaga l’ull rere la petja feixuga,
entre els delmes de la terra, estralls de la gregalada.
Enfilada a la pedra, la Sosin voldria ser l’aigua llepant la riba, densa i inexorable. Riu arcà.
Les llúdrigues juguen als seus peus i es capbussen quan la veu de son germà ressona entre els pollancres.
El Tànek branda la falcata que li ha fet forjar son iaio. Altiu.
Reemplaçarà son pare mort en el combat contra els invasors romans.
Sa mare li ha dit que tornaran i ells tornaran a lluitar i tornaran a morir per una terra i per un riu, en un remolí de vida, de lluita i de mort sense fi.
Perquè són l’arrel intricada a la roca calcària.
Lo vent de dalt rebat les orenetes i fa volar els cabells castanys de la Sosin, asseguda a la pedra. Li amaga el rostre i les llàgrimes caient mansament al riu, saó profunda que fa mesar les branques mil·lenàries d’este poble.
Cada vegada que vaig a la costa, me retrobo amb lo paisatge domèstic de la badia, les salines, la Tancada i no puc evitar d’aturar-me un ratet, com si volgués dir-li alguna cosa o escoltar-lo, per si em parlava.
La mar de fora, avui embravida, amera lo Trabucador de bromeres i t’escarritxa la cara de sal i d’arena.
La mar de dins, sembla una bassa. La pontona domés se gira de popa, lentament, quan la vaig a retratar.
Comença a caure una pluja fina, hauré d’anar passant o acabaré xop i gelat.
Rose y el mar.
Una barca se mece a lo lejos, en una deriva inmóvil, como un perro fiel que vagabundea siempre cerca de su casa.
La primera lluvia fina de otoño nos reúne bajo su velo vivificante, a la barca, a Rose, al perro y a mí. Pero tendré que salir de este ensueño y ponerme a pedalear, rápido, para que mis huesos empapados vuelvan a entrar en calor.
No em diu res quan travesso el pont,
xafant los taulons sobre els remolins del riu,
la foscor acrílica empassant-se bicicletes i vianants.
Ni se m’adreça pel nom
i això que la conec de fa molts anys,
les nits vora el safareig, esmaltant sabaters i cullerots.
Mai em contesta, aquesta boja i no fa gaire,
encara manteniem llargs diàlegs intoxicats,
amarats amb els vapors de la seva llum etílica.
Ara em fa el buit, deu ser perquè jo tampoc li faig gaire cas.
 |
| masdelscodols.blogspot.com |
Una pedra al fons del riu,
blanca i rodona,
filla de l’aigua de desgel,
veu passar les nuvolades
contra el blau infinit
i observa el pas dels astres
en la foscor.
Mentre la miro absort,
un raig de sol ens il·lumina
amb una llum blanca i rodona.
Les banyes del delta de l’Ebre
són los norais d’un moll
a on hi trinquem les nostres amarres,
los navegants d’esta terra,
marinera i pagesa,
escarpada i fluvial.
Les muntanyes són les veles
que unflen los nostres somnis
irreductibles de llibertat.
Pleniluni d’agost
en el paisatge del record.
Fa bon estar per passejar miratges
sobre els bassals
del carrer de l’hort.
Nit perfecta per caçar al vol
les ombres fugisseres dels noms,
de branca en branca,
pel laberint enfangat
d’un bancal de tarongers.
És la millor hora
per collir a mans plenes
el perfum de la terra mullada
i dels gessamins entortolligats
als nostres cossos.
Podrem visitar somnis
que ja creiem oblidats,
si no para de ploure
damunt del parral
atapeït de carrolls.
I capturarem paraules,
les que més ens agradin,
amb una xarxa de bombolles de xampany,
estesa entre les copes
de cristall esbroquellades.
Contemples el riu cabalós,
com aprop del seu desguàs
es repensa i vol tornar
cap a les fonts on va néixer.
Però és la mar lo que veus,
empesa pel tràngol de llevant
que t’esvalota els cabells
com arrissa les onades
i fa fimbrejar les canyes.
El riu gairebé no és riu,
és aiguabarreig procelós
en l’ampla llera
on s’oculten profundes,
les aigües dolces.
Ni l’illa que albires
és més permanent
que un lliri de les dunes.
Només tu romans
i en la teva memòria, gravada
aquesta imatge efímera
d’olors, de vent i de reflexos.
fato del temps 