Haikus de la vida en comú

Lo gos embornant
tota la nit i a l’alba,
crostes d’ametla.

Faig un bon raïm.
Quan marxen les avespes,
cullo carcasses.

Menjar escarabats
és la manera que tinc
de tastar figues.

El gat és el rei.
Al ratolí se’l menja
però a mi em desploma.

_20170902_113207

Anuncis

Haikus de la troana

Tantes abelles
que no queda lloc per mi,
baix la troana.

Si al juny agosta,
quina alfàbrega tindré
per a fer el pesto?

Surt l’aigua clara
del brollador, encara rai.
Però està calenta!

La gata es fa gran,
està aprenent a caçar
fulles de parra.

I jo també aprenc
a construïr universos
amb fulles seques.

_20170627_142915

Haikus de primavera

Segando nubes,
nunca llegó tan pronto,
la golondrina.

El viento frío,
nunca vino tan tarde.
Nieve en los picos._20170511_105134

Llueve y un rayo
nunca cayó tan cerca.
Olor de azufre.

Tan ocupado,
nunca estuvo tan lejos
cualquier trabajo.

Sol de tormenta.
Nunca me quemó tanto
la primavera.

L’ombra de l’astor

S’estén l’ombra de l’astor, com una taca de pànic vessat pel codolar.

L’amenaça de rapinya gela la tebior del cau i paralitza la sang calenta.

S’eixampla el contorn de les ales contra un blau de malastruc.

Tan aviat s’atancen com s’esmunyen dels ulls enlluernats.

Esgarip distant i perfums de floresta.

Què prompte es podreix la carn a la solana.

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Rodadits

Buscant la inspiració pel bosc, el poeta no té oïda pel cruixir de les fulles seques sota la determinació del seu pas. El centpeus fuig esverat.

Encara oneja als cabells, els fils de les teranyines regalimant de rosada que s’ha endut passant entre el llentiscle. Marxa apressada l’aranya.

Ni el xiulit de l’oriol el dispersa en l’obsessió de la recerca, ni l’aroma d’alguna figuera certa el desvia de l’objectiu.

Tan frenètica és la cerca que només l’atura un parany de llapó vora un bassal.

Estacat de macròfits fins al pensament, es pregunta si una damisel·la perplexa amb l’iridescència de l’aigua, es deixaria fer un poema.

adulto-libelula

Karma

Ja fa anys que van reomplir la capçalera del barranc, abocant-hi camionades d’enderroc. Després d’aplanar-lo i ben enterrat, van marxar. O potser no del tot.

D’uns mesos cap aquí, hi ha màquines gratant la muntanya a la capçalera del barranc. Xerric de cadenes de bulldozer enmig de la polseguera.

Les oliveres centenàries que hi van arrencar, les cremaven allà mateix, fins que algú es va queixar de la fum atiada amb querosè i del perill d’incendi.

Aquelles van tenir més sort. Ara, deu oliveres velles s’estan assecant en un revolt de la carretera. Estrèpit dels còdols quan els descarreguen.

Romeries de camions, traginen rocs col·losals i terra i se’n tornen de buit. Les oliveres s’estan morint veient com s’ofega la terrra on han viscut sempre.

Excaven una rasa molt llarga per als tubs i un pou negre monumental a l’altra banda. Vibra tota la muntanya sota la piconadora mecànica.

La retroexcavadora aixeca marges de pedres ciclòpies, que després reomple amb terra de ves a saber on.

Cada marge, un bancal, cada bancal, una olivera, cada olivera, una parcel·la, cada parcel·la, un xalet, cada xalet, una hipoteca.

Una hipoteca que no es cancel·larà mai, sobre la capçalera del barranc.

_20160818_121939

Haikus del revers de la fulla

Visc en un limbe
i des d’aquesta obaga
no veig mai el cel.

Tan sols una llum
filtra la nervadura,
verda i difosa.

Tal com vaig menjant,
la casa se’m va arrupint
i es fa més fosca.

Ni hi plou ni hi fa sol
i no penso treure el cap
per esbrinar-ho.

Em creia a recer,
al revers de la fulla,
però el vent m’ha traït.

M’hi trobo molt bé
a casa, però pel meu gust
hi ha massa pugons.

_20160811_121946

Cosmogonia a la serra del boix (meditacions 6)

A la serra del boix, la pedra sap quan va néixer aquest planeta. Recorda el pas dels eons i la petja dels ancestres, guardiana de coneixements arcans i de totes les llengües que s’han escrit.

A la serra del boix, la planta pensa els fluxes tel·lúrics de la terra i de l’aigua. Reflexiona les masses d’aire i les pressions atmosfèriques, analitza eclipsis i conjuncions de planetes, ella, que estima la música de les estrelles i que porta els cicles lunars en la seva essència.

A la serra del boix, l’animal sent el dolor de la pèrdua i l’alegria de l’aplegament i tria entre la serenor i el desfici. Construeix imaginaris d’odi, de ràbia, d’amor, de desconsol o esperança, amb els quals basteix realitats sovint cruels i sempre ineludibles.

A la serra del boix, l’humà imagina móns paral·lels, reencarnacions i paradisos, impostant al sacerdot, al científic i al diletant. Pressuposa olimps i purgatoris, conjectura planetes habitats en galàxies remotes o es figura parnassos atapeïts de muses.

A l’univers, algun animal amb màscara, intueix que qualsevol déu és una llarguíssima, única i bella fòrmula química.

IMG_20160202_154002

Orgasme al camí de Favaró

Ara volo cap a tu,
rebotant sobre els nimbus,
un borinot zumzeja,
costa avall pel camí de Favaró.

Xiulen les serps que duc
cargolades als turmells
quan se’ls hi enganxen les vísceres a la carcanada
per l’acceleració de l’enlairament.

La primera llum narcòtica
s’escola entre les branques
i un pollastre canta o crida o plora,
ionqui del verí caríssim de cada albada.

Amb els flaps esguerro
el núvol daurat de pols de gallinassa,
un pla cenital de boira tòxica,
quan parrupejen les tòrtores.

Els ànecs no saben on mirar
i quaquejen interrogant-se perquè
la pica de l’abeurador
sempre és plena de merda de pato.

Gallines cloquejant
en un travelling pixelat d’hexàgons,
simulen un orgasme col·lectiu
al camí de Favaró.

_20160808_124813

La mort arriba menjant

Birbant, s’esmuny la vida.

La fruita corcada verosa,
madura depressa i cau abans d’hora.

La vida passa regant.

La que no, picotada dels pardals,
s’asseca al sol esventrada.

Ruixant, la vida s’escola.

És rara la que s’assaona a la branca,
verge del cuc i la mossegada.

La vida fuig esporgant.

Si no l’ha volgut la mosca per fer la posta ni la vespa per dinar,
no seré jo qui s’enfili per collir un plat de segona taula.

La mort arriba menjant.

_20160731_100529