Al bancal llaurat,
és lo coll del garrofer
qui aguanta el puntal.
Ni les ventades
han pogut esgaïar-lo.
Una solada.
Pel marge solcit
encara es poden collir
alguns espàrrecs.
Anuncis
Lo fang
La pedra, la terra, l’aigua i l’aire que ens bressola i el nostre vagarejar entre el paisatge.
Haikus de la pauma
M’ha dit lo pagès
que la pauma té dos cors,
al cap i al peu.
L’escarbat morrut
nia dins la capçada.
Perruquer fatal.
Ets l’última al torn
i se te’n van les ganes
de que t’agafin.
Ara espeuada,
de res t’han servit tants cors.
Algú t’estima?
Si l’ànima mor,
tot lo demés s’asseca.
Ja et poden tallar.
Diàleg
Mig matí i encara trafega fardell i aixada per l’arrossal, la bicicleta vella.
Sosté una tertúlia pausada de la roda amb el camí,
cavalló infinit entre les aigües somes,
un diàleg tangent amb l’horitzó fugisser de burgada i pollancre,
conversa permanentment aplaçada d’esgüell de pàtxera i grinyol,
a cops de pedal rovellat,
mentre transita l’estèril silenci del pensament.
Haikus de la closca de cargol
Fa tanta seca
que a la casa esfondrada,
ombres s’hi acimen.
Vora el camí vell,
masos abandonats i
closques de cargol.
Una tronada,
quatre gotes, tots gaudim
de l’engany del rap.
Després d’un aiguat,
qui no s’ha trobat catxels
a la garriga?
Haikus de la vida en comú
Lo gos embornant
tota la nit i a l’alba,
crostes d’ametla.
Faig un bon raïm.
Quan marxen les avespes,
cullo carcasses.
Menjar escarabats
és la manera que tinc
de tastar figues.
El gat és el rei.
Al ratolí se’l menja
però a mi em desploma.
Haikus de la troana
Tantes abelles
que no queda lloc per mi,
baix la troana.
Si al juny agosta,
quina alfàbrega tindré
per a fer el pesto?
Surt l’aigua clara
del brollador, encara rai.
Però està calenta!
La gata es fa gran,
està aprenent a caçar
fulles de parra.
I jo també aprenc
a construïr universos
amb fulles seques.
Haikus de primavera
Segando nubes,
nunca llegó tan pronto,
la golondrina.
El viento frío,
nunca vino tan tarde.
Nieve en los picos.
Llueve y un rayo
nunca cayó tan cerca.
Olor de azufre.
Tan ocupado,
nunca estuvo tan lejos
cualquier trabajo.
Sol de tormenta.
Nunca me quemó tanto
la primavera.
L’ombra de l’astor
S’estén l’ombra de l’astor, com una taca de pànic vessat pel codolar.
L’amenaça de rapinya gela la tebior del cau i paralitza la sang calenta.
S’eixampla el contorn de les ales contra un blau de malastruc.
Tan aviat s’atancen com s’esmunyen dels ulls enlluernats.
Esgarip distant i perfums de floresta.
Què prompte es podreix la carn a la solana.
Rodadits
Buscant la inspiració pel bosc, el poeta no té oïda pel cruixir de les fulles seques sota la determinació del seu pas. El centpeus fuig esverat.
Encara oneja als cabells, els fils de les teranyines regalimant de rosada que s’ha endut passant entre el llentiscle. Marxa apressada l’aranya.
Ni el xiulit de l’oriol el dispersa en l’obsessió de la recerca, ni l’aroma d’alguna figuera certa el desvia de l’objectiu.
Tan frenètica és la cerca que només l’atura un parany de llapó vora un bassal.
Estacat de macròfits fins al pensament, es pregunta si una damisel·la perplexa amb l’iridescència de l’aigua, es deixaria fer un poema.
Karma
Ja fa anys que van reomplir la capçalera del barranc, abocant-hi camionades d’enderroc. Després d’aplanar-lo i ben enterrat, van marxar. O potser no del tot.
D’uns mesos cap aquí, hi ha màquines gratant la muntanya a la capçalera del barranc. Xerric de cadenes de bulldozer enmig de la polseguera.
Les oliveres centenàries que hi van arrencar, les cremaven allà mateix, fins que algú es va queixar de la fum atiada amb querosè i del perill d’incendi.
Aquelles van tenir més sort. Ara, deu oliveres velles s’estan assecant en un revolt de la carretera. Estrèpit dels còdols quan els descarreguen.
Romeries de camions, traginen rocs col·losals i terra i se’n tornen de buit. Les oliveres s’estan morint veient com s’ofega la terrra on han viscut sempre.
Excaven una rasa molt llarga per als tubs i un pou negre monumental a l’altra banda. Vibra tota la muntanya sota la piconadora mecànica.
La retroexcavadora aixeca marges de pedres ciclòpies, que després reomple amb terra de ves a saber on.
Cada marge, un bancal, cada bancal, una olivera, cada olivera, una parcel·la, cada parcel·la, un xalet, cada xalet, una hipoteca.
Una hipoteca que no es cancel·larà mai, sobre la capçalera del barranc.
