Haikus de la rosada

goutte_de_rosee
freemages.es

Sento cantar un gall.
Quan la negror s’estripa,
el prat ja és humit.

Gotes en l’herba,
microcosmos transparents.
Ni un alè d’aire.
rosada2
loevanerell.centerblog.net
 Només silenci
o potser el zumzumejar
d’alguna mosca.
Punta de dia,
espillets tornassolats
fent pampallugues.
M’envolta l’olor
del fenc fresc que trepitjo
i ja tinc els peus molls.
Espurnes solars.
Rodadits assedegat,
de tija en tija.
rosada3
sienteamerica.com

De bivalves

ostres
wikipedia

En l’esquerda de la roca
hi dorm mimètica una ostra
que l’embat de mar no gosa
arrencar de sa bressola.

Ara clòtxina desclosa,
clam de nacre iridescent,
reposa en la meva mà,
lluenta carn tremolosa.

Una perla cobejada
per l’amanyac dels meus llavis,
m’omple, líquida i salada,
dels seus aromes marins.

Vòrtex

Les paraules que s’evaporen tot just dir-les,
es condensen en un núvol de tempesta
i es precipiten barrejades en un xàfec d’estiu,
si abans una ploma més alta no les atrapa
en el seu vol acrobàtic.

vortex
biggerdot.com
Els pensaments perduts abans d’escriure’ls,
de tan eteris, defugen el paper i els llavis,
i s’escampen incorporis en la infinitud del temps,
on els trobarem en un vòrtex d’idees genials,
quan ja no ens faran cap servei.

 

L’Hotel de Mar

El xipolleig de les onades a l’embarcador de fusta esquitxa la lona de les hamaques a l’ombra d’una figuera olorosa.
Pameles de vels vaporosos cobreixen les pells blanques de frau König i de mademoiselle Flocard i els seus llibres n’oculten les mirades i en dissimulen les converses.
El senyor del canotier, el doctor Perraud, metge de províncies, boquilla d’ambre i escuma de mar, fuma una cigarreta mentre repassa indolent la premsa de fa dos dies.
Alguns hostes juguen al tenis, les seves veus inconnexes s’apaivaguen en l’atmosfera densa del pinar, d’altres passegen pels jardins al recer de les ombrel·les.
Un balandre de veles rojes que retalla l’horitzó, és imaginat en un llenç per herr König, un aristòcrata diletant, des de les roques de l’acantilat. Uns infants juguen amb la sorra de la platja al càrrec de Giacometa, la minyona amb la còfia i el devantal, esmaperduda en el blau marí.

Al menjador, un cambrer espanyol serveix la bullabesa amb pulcritud, avaluat intensament per les senyores i la maldestra cambrera Josephine, que ha vessat el vi als pantalons d’un jove oficial hongarés, s’afanya a eixugar-li amb un tovalló.

L’Hotel resta en silenci després de dinar. Cap activitat tret d’un llunyà dringar de plats a les cuines.
A la suite 402, els infants dormen el seu esgotament mentre herr König xucla amb fruïció el cony de la minyona Giacometa, espatarrada sobre el llit, mirant esmaperduda el blau marí.
Als urinaris de la pista de tenis, el doctor Perraud es fa encular pulcrament pel cambrer espanyol, mentre es belluga la verga, indolent, mirant per una escletxa com la cambrera Josephine s’empala tota l’artilleria del jove oficial hongarés, sota un pi allunyat.
Alienes a tot, mademoiselle Flocard i frau König, sense pamela, assajen a la petita habitació de les golfes, els seixanta-nou moviments de la simfonia dels dits i de les llengües, amerades de suor sobre els bastos llençols de cotó.
La migdiada imposa la seva llei de silenci.

El capvespre reprén l’activitat amb les notes del piano-bar. Converses animades i brindis per que la noticia de l’atemptat contra l’arxiduc d’Àustria, a Sarajevo, no alteri la joia i la pau d’aquell estiueig en família a l’Hotel de Mar.

hotel
methodemargaretmorris.ch

 

Una oliva és una oliva

OLIVA
cuina.cat

Amb un vestit negre
i humil, pansida
o turgent i pigada,
de verd cenyida,
una oliva és una oliva.

Tant si és esvelta i és farga
o morruda i pitonera,
si és la gordal vanitosa
o arbequina i juganera,
una oliva és una oliva.

Filla de l’Ebre ufanós
o bé del Cérvol aspriu,
del Matarranya furtiu
o del Segre cabalós,
una oliva és una oliva.

Morta, escaldada amb frígola i taronja,
requisit delicat en porcellana
sobre una estovalla blanca,
a l’àpat de festa grossa,
o trencada, amb salmorra i sajolida,
rotunda menja en pitança
damunt la taula parada,
en dinada de llaurança,
una oliva és una oliva.

I un grapat, un tros de pa i un got de vi,
mitja vida.

Tarda de circ

circ
blogs.21rs.es

Comença la funció.

La carpa del circ està ben atapeïda d’un públic entregat.
L’orquestrina del palc executa melodies i ritmes trepidants i familiars.
Repic de timbal, un cercle de llum il•lumina la cortina de vellut i lluentons i apareixen els acròbates fent saltirons fins al centre de la pista.
Gràcilment s’enfilen per les maromes després de saludar i deslliurar-se de les capes brillants, joves de cuixes tornejades i pits contundents.
Oooooh, quin esglai, un aplaudiment entusiasta quan cauen sobre la xarxa.

Els bancs es reparteixen els diners de tots els ciutadans amb la connivència dels polítics.

I l’orquestrina no s’atura. La troupe dels pallassos arrenca riallades a cops de merengue i sabatot. Què graciosos, culades a terra i ensopegades amb una ratlla de llapis.
Algun voluntari?

Els serveis públics aixecats amb l’esforç de tots, són privatitzats per a benefici d’uns pocs.

Les senyoretes passen entre el públic venent garapinyats i numerets per la rifa.
Si no en compres, no et tocarà.

Això és la democràcia, votar cada quatre anys i la resta muts i a la gàbia o et fotran garrotada.

Actuen els malabars.
Tres, quatre, cinc, sis masses volant per l’aire. S’intercanvien torxes enceses sense por al perill.
La gent embadalida aplaudeix fins que li fan mal les mans.

Els mitjans de comunicació manipulen tota la informació al servei dels poderosos.

Ara entren els equilibristes, pausadament i solemne.
Elegants amb els seus leotards i armilles daurades, construeixen castells a l’aire i la grada batega en un silenci respectuós fins esclatar en una gran ovació.

El polítics es corrompen amb una facilitat pasmosa, viuen en un núvol de privilegis per sobre de la societat.

Mitja part.
Tothom surt a comprar una bossa de crispetes i un refresc a preu de caviar iranià i xampany francès. Quan tornen al seu seient, la pista és una gran gàbia amb tarimes i cercles de ferro.
Quin canguelo!
El domador i la domadora comproven la solidesa del tancat i el neguit s’estén entre el respectable. S’obre el passadís de les feres, el cor en un puny quan entren les bèsties grosses i lentes, els ulls vidriosos i ocupen a cop de fuet les seves peanyes. Un gruny obedient esgarrifa la concurrència.
Quanta valentia!

Atiar d’instint atàvic del nacionalisme resulta un gran instrument de manipulació de masses.

Ah, el sorteig! el 39 podrà visitar gratuïtament el elefants encadenats entre el tuf de les seves bostes. Quina sort!

La funció ja s’ha acabat, la gran família del circ desfila per la pista al ritme de la música i saluda un públic entusiasmat que va passant, enduent-se les espurnes de colors i la musiqueta cap a casa.

Mantenir el poble en la inòpia, creant elits del coneixement, és un sistema molt eficaç de control social.

Que no s’aturi l’espectacle!

Papallona

mano-y-mariposa
psicologiaenlineycoaching.com

La mà oberta,
fulla d’un arbre cansat,
acull una papallona
que s’hi posa confiada,
fins que un moviment l’espanta
i fuig d’una revolada.

La mà tancada,
flor carnívora desganada,
empresona una llibertat
tan efímera com la vida.
Marcida la pols de les ales,
no podrà volar mai més.

La mà estesa,
llosa de pedra al sol de migdia,
veu jugar les papallones
entre les flors de l’espígol,
des de l’inici del temps,
quan arriba l’estiu.

Pétalos caídos

Red Campanula
Se han marchitado las flores de tanto mirarlas.
Se han agostado los deseos incumplidos,
se acabarán secando en las almas quebradizas
y se desmenuzarán con una caricia imaginaria.

Cogeré una flor por su tallo espinoso
y haré de su corola tus labios,
escucharé el gemido de su aroma en los pétalos caídos
y su belleza perdurará por siempre entre mis dedos.

Sorra entre les dents

sorra
posidonia-mediterrani.blogspot.com

Torno a la platja llarga,
ara deserta i camino descalç.
M’enfonso pesadament,
trencant la crosta roent
de sorra i de sal.

Els petits sabaters
juguen a córrer ingràvids
entre les boles d’algues seques,
sense cremar-se.

Els crits de les gavines
m’apressen cap a la costa,
lluny dels seus nius
ocults entre el borró de les dunes.

Vora l’aigua,
el trencall fred de les onades
m’acull amb un pessigolleig
de larves transparents.

El sol projecta les ombres mar endins
i contra la calima roja
que fa el garbí amb l’escuma,
veig un xiquet que salta
des de l’espatlla de son pare.

Es capbussa i busseja
fins que no pot més
i quan treu el cap de l’aigua,
riu sense parar.

Després es queda furgant el fons
en busca d’un grapat de tellerines.
Els meus passos tous
em deixen taques de quitrà als peus
i a la boca, gust de mar
i sorra entre les dents.