Amic

Amic, en la tempesta plou tant que l’aigua no es pot beure i el riu baixa tan ple que no pots nedar, sinó ofegar-te.

La teva pell s’arrufa i es clivella la membrana impermeable que fins ara et mantenia eixut.

En la tempesta, el vent et fa respirar quan ja no te’n recordes.
T’ataranta pels crestalls quan les pedres volen sobre el cap acotat inútilment.

Cada pas contra el mur intangible, fas un salt sobre la gúmena, sempre d’anada.
Mira com s’arremolina tota la merda en un vòrtex de rebuig, com l’escup i es difumina en alçàries insondables.

Amic, en la tempesta, el torb et fereix les parpelles i la sang de la cara tallada assenyala el camí sobre la neu a tants peus congelats com et segueixen.

Creix la congesta, ho abraça tot. Tot ho silencia i ho cobreix fins la transubstanciació.

És aleshores que un sol esmorteït pot travessar-te, quan ja res no et commou i la teva resposta és una lànguida refracció amb tots els colors de l’espectre de la llum.

Encara la tempesta, amic. Res més no hi ha defora.

PicsArt_12-16-10.56.01

Anuncis

Les paraules

Ara cal una viola sota les paraules, una melodia de cordes fregades que les sustenti i un recer a l’ombra de les notes que n’adormi el sentit, mentre ressonen en un passatge hipnòtic, carrer avall.
Vibra l’artell de la mà de l’arc que dirigeix els mots contra la mort petita, inconstant, del rapsoda.

Ara vull una soca sota la paraula, rabassa que l’atrapa amb l’urpa morta d’arrels i terra i una mà encallida que l’ascla.
Destral mallada contra el còdul, astelles fetes renecs amb tot el sentit que els hi dóna l’olor de la sang dels garrofers.

Ara tinc pedra sota les paraules i un resquill m’esquinça la carn i el tendó de la mà nugosa, entumida pel retruc del pic.
Pedra sobre pedra, en un marge fet de forats on s’amaguen bèsties sense nom i els crits n’emmudeixen.

Ara poseu la paraula damunt del ferro. Passamà roent atiat contra l’enclusa per un mall implacable, la mà endurida pel mànec calent, el braç que mai s’esgota i les llimalles incandescents, extingint’se contra el cuir ignífug del manil sobre el pit poderós del ferrer, del poeta, de tot un poble.

_20170818_003158

 

 

 

 

 

 

Fulla entre pàgines

Agafar una fulla tremolosa
que ha portat la saligarda,
abans que no caigui a terra
i posar-la entre les pàgines d’un llibre vell.

Llegir entre línies
dos versos inflats de promeses,
recitats al ritme d’una vocalització profunda
i absorvir-ne tota l’essència fins l’èxtasi.

I explicar-li que els poemes
es perdrien en l’oblit
sense la seva presència,
abans d’allitar-la de nou entre les pàgines.

_20170807_221849

Cada fletxa

Cada fletxa que surt de l’arc, és una projecció conscient del teu ser, la seva direcció és indiferent, l’objectiu, una representació de la perfecció en l’abandonament absolut.

Cada fletxa del teu buirac, l’has fet per llençar-la fins que no pugui volar més, aleshores cremaràs el que en quedi o en faràs estaques.

Cada fletxa trencada és la constatació de la teva fragilitat, sempre reparable, fins a deixar de ser-ho.

Cada fletxa perduda, és un tu bandejat pel destí, no hi renunciis mai però segueix endavant.

PicsArt_08-05-03.15.42

Quan érem estiuejants

Quan érem estiuejants, la vida passava mentre el temps dormia aturat sobre el marbre d’un velador del jardí i un rellotge de sol li donava a cadascú l’hora que més li convenia. Una brisa accidental feia voleiar els estors en la penombra dels salons a l’hora de la migdiada.
Érem estiuejants i anàvem als llocs a fer-hi estada, quan estar era l’únic que calia fer entre la lectura, els àpats, els jocs de cartes i els diàlegs profunds que sosteniem amb les nimfes d’un tapís pudent de floridura.
Quan érem estiuejants, els quartos de les minyones éren els més frescos de la casa i només allà s’hi podien escoltar, en secret, els hits de la música moderna que sonàven a la ràdio.
Estiuejàvem de juny a octubre, sense fer gaire cas del calendari, però cada any en acabar les vacances, tornàvem a la ciutat un any més grans i amb la sensació que seguiem sent estiuejants tot l’hivern.
Una impressió que mai no m’ha abandonat del tot.

F 10

Per un retrat

Per contemplar un retrat,

he estat condemnat a vagar nu

per la presó incondicional de sorra fina.

Barrat al matí en l’horitzó de la mar

i les bromes salines.

El rostre fuetejat amb cabells de posidònia,

olor de marinada.

Torturat amb l’amanyac del sol vespral

que no em deixa aclucar els ulls.

Castigat a l’ostracisme del silenci,

sota un sostre rematxat d’estels

que acaricio amb la punta dels dits

però no puc agafar,

com un retrat.

_20170801_210905