Flores rojas (a Juan José Murall)

Se han abierto todas las flores antes de tiempo. Se han abierto demasiado, sobre todo las rojas han manchado toda la llanura y ahora no hay quien quite tanta sangre de los ojos.

Volveremos dando la espalda al sol poniente, nuestras largas sombras nos marcarán el camino mil veces desandado, hasta que no las veamos.

¡Que llegue ya la noche! Y entonces nos perderemos en la llanura de las flores rojas. Oscuridad y estrellas.

Anuncis

L’andana

Deixo passar un tren.

El banc de l’andana és el meu univers, acollidora pedra freda.

En passa un altre.

La megafonia apaivaga qualsevol cabòria. Dicció deficient de llengua tumefacta.

Entra xerricant el cap de la bèstia de ferro. Els peus es neguitejen, els cossos s’apressen en el pavor de l’atmòsfera comprimida del túnel.

El banc segueix fred, univers comfortable. Aquest tren tampoc l’agafo.

Ciclopoema

Vent de cara.

Arrenca una llàgrima que inventa un camí de verí vibrant per la templa.

De cua d’ull, com passen volant les cases, garrofers i oliveres, metzina de tarongina a ple pulmó i floreta de l’ametller de lentitud obstinada.

Vent de cara.

Cap a casa, a bloc, amb tot, les bieles roentes i el lactat verinós dibuixant estrelletes blanques damunt l’asfalt.

Vent de cara.

Una abella s’arrapa al coulotte i progessa com pot sobre el niló. S’ha ficat en una escapada que no és la seva i a la fi, punxa la cuixa que la trontolla.

Tants verins i només un antídot.

Vent de cara.

Vint-i-u de juny

Al pati arriben els riures, després silenci, potser un murmuri.
Els pardals canvien de branca, neguitosos.
Un esclafit de xiscles i l’estol esvalotat estripa juny amb les ales.
Algú escombra les plomes que han quedat per terra.

_20190112_071835

Haikus del terrat

Pujant al terrat,
manisa esquerdada
i xiscles d’infants.

L’escala estreta,
la barana de ferro,
els graons gastats.

Clapoteig de sol
entre els llençols estesos,
la garbinada.

Juguen a amagar
i es tornen invisibles
a contrallum.

_20190111_175948

Haikus de la pauma

M’ha dit lo pagès
que la pauma té dos cors,
al cap i al peu.

L’escarbat morrut
nia dins la capçada.
Perruquer fatal.

Ets l’última al torn
i se te’n van les ganes
de que t’agafin.

Ara espeuada,
de res t’han servit tants cors.
Algú t’estima?

Si l’ànima mor,
tot lo demés s’asseca.
Ja et poden tallar.

DEBD1689-5ADC-4ABA-885A-F8F2FD7E20AF

Diàleg

Mig matí i encara trafega fardell i aixada per l’arrossal, la bicicleta vella.
Sosté una tertúlia pausada de la roda amb el camí,
cavalló infinit entre les aigües somes,
un diàleg tangent amb l’horitzó fugisser de burgada i pollancre,
conversa permanentment aplaçada d’esgüell de pàtxera i grinyol,
a cops de pedal rovellat,
mentre transita l’estèril silenci del pensament.

IMG_0379

Amic

Amic, en la tempesta plou tant que l’aigua no es pot beure i el riu baixa tan ple que no pots nedar, sinó ofegar-te.

La teva pell s’arrufa i es clivella la membrana impermeable que fins ara et mantenia eixut.

En la tempesta, el vent et fa respirar quan ja no te’n recordes.
T’ataranta pels crestalls quan les pedres volen sobre el cap acotat inútilment.

Cada pas contra el mur intangible, fas un salt sobre la gúmena, sempre d’anada.
Mira com s’arremolina tota la merda en un vòrtex de rebuig, com l’escup i es difumina en alçàries insondables.

Amic, en la tempesta, el torb et fereix les parpelles i la sang de la cara tallada assenyala el camí sobre la neu a tants peus congelats com et segueixen.

Creix la congesta, ho abraça tot. Tot ho silencia i ho cobreix fins la transubstanciació.

És aleshores que un sol esmorteït pot travessar-te, quan ja res no et commou i la teva resposta és una lànguida refracció amb tots els colors de l’espectre de la llum.

Encara la tempesta, amic. Res més no hi ha defora.

PicsArt_12-16-10.56.01