Lo sol s’ajoca
en un jaç de silenci.
Sagnen les pedres.

Fa tanta olor el bosc
que hi sento presències
que mai no fóren.

Camí avall romp
les ombres de la lluna,
l’ungla d’un senglar.

Ulls de l’òliba
m’escruten i em se avaluat
per sa saviesa.

Jo també m’ajec.
Cada dia sóc més viu,
cada nit, més ximple.