La bèstia

No tornaré a mirar els ulls de la bèstia
i no perquè m’espanti, sinó perquè s’ha ocultat
en la densitat de  l’esbarzer.
Fugia esporuguida d’una presència. La meva?
No l’he volgut seguir, no tenia cap sentit.

S’ha amagat i quan giraré cua,
sortirà cautelosa del seu entaforall
i es rebolcarà en un llot d’argila.
Després vindrà a empastifar algun roc ben gros
d’aprop de casa, amb el pèl enfangat i pudent.

La propera vegada que me la trobi, no la miraré als ulls,
faré com si no la veigués
i passaré de llarg d’allà on ella s’estigui.
Ves a saber si aleshores no m’empaitarà pel darrera,
pensant-se que m’havia intimidat.

Si és així, la tornaré a mirar als ulls,
ni amb odi ni amb por, sinó de bèstia a bèstia
i es tornarà a escapolir entre les mates
i a la nit vindrà a empixumar alguna soca
d’olivera, aprop de casa.

jabali

Anuncis

Ets tu

Tu ets neu a la garriga, presa d’una branca.
Jo, l’ametller irat per un bromall de riu, vall enllà.

Oreig de resina, el teu nom se m’aferra a la gola
i la pinassa calenta s’esvaneix quan l’embraço.

Ets tu, papallones als ulls des de la tossa panòptica,
m’enclou càrstica ferida de la roca mallada.

DSC_0957