Haikus de la pauma

M’ha dit lo pagès
que la pauma té dos cors,
al cap i al peu.

L’escarbat morrut
nia dins la capçada.
Perruquer fatal.

Ets l’última al torn
i se te’n van les ganes
de que t’agafin.

Ara espeuada,
de res t’han servit tants cors.
Algú t’estima?

Si l’ànima mor,
tot lo demés s’asseca.
Ja et poden tallar.

DEBD1689-5ADC-4ABA-885A-F8F2FD7E20AF

Anuncis

Diàleg

Mig matí i encara trafega fardell i aixada per l’arrossal, la bicicleta vella.
Sosté una tertúlia pausada de la roda amb el camí,
cavalló infinit entre les aigües somes,
un diàleg tangent amb l’horitzó fugisser de burgada i pollancre,
conversa permanentment aplaçada d’esgüell de pàtxera i grinyol,
a cops de pedal rovellat,
mentre transita l’estèril silenci del pensament.

IMG_0379

Amic

Amic, en la tempesta plou tant que l’aigua no es pot beure i el riu baixa tan ple que no pots nedar, sinó ofegar-te.

La teva pell s’arrufa i es clivella la membrana impermeable que fins ara et mantenia eixut.

En la tempesta, el vent et fa respirar quan ja no te’n recordes.
T’ataranta pels crestalls quan les pedres volen sobre el cap acotat inútilment.

Cada pas contra el mur intangible, fas un salt sobre la gúmena, sempre d’anada.
Mira com s’arremolina tota la merda en un vòrtex de rebuig, com l’escup i es difumina en alçàries insondables.

Amic, en la tempesta, el torb et fereix les parpelles i la sang de la cara tallada assenyala el camí sobre la neu a tants peus congelats com et segueixen.

Creix la congesta, ho abraça tot. Tot ho silencia i ho cobreix fins la transubstanciació.

És aleshores que un sol esmorteït pot travessar-te, quan ja res no et commou i la teva resposta és una lànguida refracció amb tots els colors de l’espectre de la llum.

Encara la tempesta, amic. Res més no hi ha defora.

PicsArt_12-16-10.56.01

Cada fletxa

Cada fletxa que surt de l’arc, és una projecció conscient del teu ser, la seva direcció és indiferent, l’objectiu, una representació de la perfecció en l’abandonament absolut.

Cada fletxa del teu buirac, l’has fet per llençar-la fins que no pugui volar més, aleshores cremaràs el que en quedi o en faràs estaques.

Cada fletxa trencada és la constatació de la teva fragilitat, sempre reparable, fins a deixar de ser-ho.

Cada fletxa perduda, és un tu bandejat pel destí, no hi renunciis mai però segueix endavant.

PicsArt_08-05-03.15.42

Haikus de primavera

Segando nubes,
nunca llegó tan pronto,
la golondrina.

El viento frío,
nunca vino tan tarde.
Nieve en los picos._20170511_105134

Llueve y un rayo
nunca cayó tan cerca.
Olor de azufre.

Tan ocupado,
nunca estuvo tan lejos
cualquier trabajo.

Sol de tormenta.
Nunca me quemó tanto
la primavera.

Dimecres, 2:22

Qualsevol dimecres,
quan les hores es destensen,
clapota la roba estesa, sense cap vent que bufi.
Llençols rebregats en un desfici de no-violència.

Un dimecres qualsevol,
quan s’afluixa la tibantor de les hores,
els agenollats m’enclaven ullalades en una pulsió despietada.
Res recomforta com un regalim de sang freda, galta avall.

Un d’aquests dimecres,
podria arrencar les sagetes mortes dels rellotges
i assassinar amb elles,
els tirans de les hores relaxades.

_20170503_033216

La porta tancada (a Amy Winehouse)

Amapola Garrido escomet un cop més la porta tancada i es torna a esberlar el cap contra el roure massís.

Back to black

Tatxonadures rovellades degoten coaguls on s’emmiralla la seva determinació. Són les úniques llàgrimes d’aquest flaixback repetit fins l’oix.

Back to black

Les grenyes ensangonades li oculten els badalls i les fissures del crani, finestres obertes per albirar móns més íntims i infinitament més porpra que els ocults en la negror darrere la porta tancada.

Back to black

Amapola Garrido sent com se li enclaven ben fondes les estelles de fusta i en el paroxisme es produeix el miracle de la resurrecció neuronal.

Back to black

És tan gran el delit, que envesteix novament amb el cap cot, ariet cornut helicoïdal, contra la porta tancada.

Back to black

Amapola Garrido no és Amy Winehouse, però té una retirada.

_20170317_203527