Haikus del garrofer

Al bancal llaurat,
és lo coll del garrofer
qui aguanta el puntal.

Ni les ventades
han pogut esgaïar-lo.
Una solada.

Pel marge solcit
encara es poden collir
alguns espàrrecs.

Oxi

Gos, home, gos.

Pedra, matoll, sender.

Marge, senglar.

Home, gos, home.

Pixerada, rastre,

set, ombra, mà.

Home, gos.

Gata, os, Oxi.

Gos home.

Flores rojas (a Juan José Murall)

Se han abierto todas las flores antes de tiempo. Se han abierto demasiado, sobre todo las rojas han manchado toda la llanura y ahora no hay quien quite tanta sangre de los ojos.

Volveremos dando la espalda al sol poniente, nuestras largas sombras nos marcarán el camino mil veces desandado, hasta que no las veamos.

¡Que llegue ya la noche! Y entonces nos perderemos en la llanura de las flores rojas. Oscuridad y estrellas.

L’andana

Deixo passar un tren.

El banc de l’andana és el meu univers, acollidora pedra freda.

En passa un altre.

La megafonia apaivaga qualsevol cabòria. Dicció deficient de llengua tumefacta.

Entra xerricant el cap de la bèstia de ferro. Els peus es neguitejen, els cossos s’apressen en el pavor de l’atmòsfera comprimida del túnel.

El banc segueix fred, univers comfortable. Aquest tren tampoc l’agafo.

Haikus de la pauma

M’ha dit lo pagès
que la pauma té dos cors,
al cap i al peu.

L’escarbat morrut
nia dins la capçada.
Perruquer fatal.

Ets l’última al torn
i se te’n van les ganes
de que t’agafin.

Ara espeuada,
de res t’han servit tants cors.
Algú t’estima?

Si l’ànima mor,
tot lo demés s’asseca.
Ja et poden tallar.

DEBD1689-5ADC-4ABA-885A-F8F2FD7E20AF

Diàleg

Mig matí i encara trafega fardell i aixada per l’arrossal, la bicicleta vella.
Sosté una tertúlia pausada de la roda amb el camí,
cavalló infinit entre les aigües somes,
un diàleg tangent amb l’horitzó fugisser de burgada i pollancre,
conversa permanentment aplaçada d’esgüell de pàtxera i grinyol,
a cops de pedal rovellat,
mentre transita l’estèril silenci del pensament.

IMG_0379

Amic

Amic, en la tempesta plou tant que l’aigua no es pot beure i el riu baixa tan ple que no pots nedar, sinó ofegar-te.

La teva pell s’arrufa i es clivella la membrana impermeable que fins ara et mantenia eixut.

En la tempesta, el vent et fa respirar quan ja no te’n recordes.
T’ataranta pels crestalls quan les pedres volen sobre el cap acotat inútilment.

Cada pas contra el mur intangible, fas un salt sobre la gúmena, sempre d’anada.
Mira com s’arremolina tota la merda en un vòrtex de rebuig, com l’escup i es difumina en alçàries insondables.

Amic, en la tempesta, el torb et fereix les parpelles i la sang de la cara tallada assenyala el camí sobre la neu a tants peus congelats com et segueixen.

Creix la congesta, ho abraça tot. Tot ho silencia i ho cobreix fins la transubstanciació.

És aleshores que un sol esmorteït pot travessar-te, quan ja res no et commou i la teva resposta és una lànguida refracció amb tots els colors de l’espectre de la llum.

Encara la tempesta, amic. Res més no hi ha defora.

PicsArt_12-16-10.56.01