Tampoc avui hi ha llum a la finestra.
Les passes es perden carrer avall,
barrejant-se amb les veus que surten d’un bar.
La llum groguenca s’escampa
sobre les llambordes mullades,
l’olor de cafè i de tabac, impregna la boirina.
Un dijous de novembre a les vuit del vespre,
ningú passeja a la vora del mar.
Filferro punxenc a sis metres d’alçada.
Gana, set i extenuació.
Talls a les mans i a la cara i els ossos trencats.
Patiment i dolor
Tota una vida fugint de la misèria.
Por i desesperació.
Forat sis, un ferro del dos vora el green.
Fàstic i vergonya.
 |
| blogs.elpais.com |
Amiga meva, quan t’arribin aquestes lletres, amb sort,
encara les impregnarà l’olor dels pètals entre el paper.
Són les peònies que vam plantar plegats a la vora de l’arjub,
ara fa cosa d’un any, abans que marxessis de casa.
Vull que t’embolcallin de records i que et transportin fins
aquesta cabana del bosc, on no faig més que esperar-te.
T’espero quan et penso, quan t’escric i quan et dormo
i quan no t’espero, arribes a mi amb una brisa boscana.
Si la seva olor deliciosa se t’esvaeix entre les mans,
compartiràs una petita part de la meva nostàlgia.
He collit aquests pètals per tu, però per gaudir la bellesa de les flors,
hauràs de visitar aviat el teu amic, a la cabana del bosc,
perquè la nostàlgia pot ser tan bella com una flor, només si és igual d’efímera.
Ciclops de ferro esberlen un vers amb cada galtada,
han conquerit les serres del Boix i del Coll de l’Alba.
La pedra, rendida, no mira.
La terra, sotmesa, no parla, calla la seva memòria humana.
Camins tallats escriuen interrogants que ningú respon.
Destrals de botxins blancs capen mascles i senglars,
los dúvols i les raboses ja han estat executats.
L’olor de l’espígol i del romer roman ajupida a dos pams d’enterra.
Brunzits sincopats alteren el ritme dels vents,
han foragitat los cants dels moixons i de les plegadores d’olives.
Acúfens barrinen l’oïda ensordida.
Los aerogeneradors no fan bona poesia.
No em diu res quan travesso el pont,
xafant los taulons sobre els remolins del riu,
la foscor acrílica empassant-se bicicletes i vianants.
Ni se m’adreça pel nom
i això que la conec de fa molts anys,
les nits vora el safareig, esmaltant sabaters i cullerots.
Mai em contesta, aquesta boja i no fa gaire,
encara manteniem llargs diàlegs intoxicats,
amarats amb els vapors de la seva llum etílica.
Ara em fa el buit, deu ser perquè jo tampoc li faig gaire cas.
Aquella dona que encara tempteja
els passadissos angostos de la incertesa,
aviat visitará les sales blanques
de sostres altíssims
que els ulls no podran abastar.
Lluernaris emmarcaran el seu perfil
com un retrat a l’aiguafort
gravat per un mestre del Renaixement.
Les passes retronaran pel prosceni,
els aplaudiments de l’últim concert,
caient encara des dels palcs
com pètals d’olor, sobre l’escenari desert.
Les darreres notes com un refilet
que fa borronar les branques del meu arbre nu.
Vanitats tapen vergonyes.
Vagareja la pantalla il•luminada, la mirada vàcua
i arrossega pels cabells la identitat impostada.
Triomfs disfressen frustracions.
Llisca sobre el vidre, el dit que no té qui el mana
resseguint un perfil, absent d’ànima humana.
Confessions amaguen mentides.
Repeteix fins la basarda estereotips sense sentit,
dictats pel creador del programa.
Versos camuflen silencis.
Pontifica consells i sentencia obvietats
des de l’estultícia absoluta.
Complaences oculten misèries.
Esgarrapa, l’ungla bruta de ressentiment
i es retreu cap als pantans de la covardia.
Amors clouen insatisfaccions.
Aviseu-me quan quedeu un dia
per desfilagarsar les xarxes socials
i riure de nosaltres tot bevent unes cerveses.
 |
| foro-ptc.com |
Diumenge,
l’alba trenca en silenci el fred i l’escampa.
Estampida d’animals macilents amb pell de neoprè,
encerclats per predadors, voraços de la carn eixerreïda.
No hi ha temps entre l’espai de l’ull i la peülla,
pols i terratrèmol de les crineres.
No hi ha espai entre el temps de la dent i l’alarit,
suor i sang a les palpentes.
Xipolleig a les aigües brutes
i el somicar d’alguna víctima desorientada.
A mig matí s’ha acabat la matança
i només els més ràpids pujen al podi
però tots els esquarterats paladejaran la seva agonia
cada dia que passi fins la propera carnisseria.
 |
| i.telegraph.co.uk |
No puedo oponerme a tu avance hacia mí,
incluso extendería a tus pies
una alfombra tejida de mil amores.
Pero prefiero escuchar el punteo de tu guitarra,
desde esta roca resbaladiza en la que me gusta sentarme
a contemplar el lago de color de agua del Nilo.
Te imagino llegar descalza, pisando la tierra mojada
y una brizna de hierba en la boca
me trae el sabor de tu piel y de tus besos.
 |
| Lac redon, 2009 |
La simplicitat de les rectes és falaç
i el seu ordre, la ficció del geòmetra.
Camina cap a un atzucac indefugible
entre dues paral•leles,
com un gànguil sense esquer.
Sobre el seu cap icosaèdric,
volen hipèrboles empeses
a tota velocitat per un vent rauxat
i paràboles i esferes floten
en una atmòsfera galvànica.
S’atura una mica quan no el veu ningú
i amb la punta del peu,
intenta plasmar el que creu miratges,
sobre la pols que cobreix el pla,
però només li surten polígons i segments.
Transita pel camí alié
fins arribar a una successió d’angles simètrics,
les rectes s’estenen més enllà,
fins a un infinit aparent,
convergint en un punt inexistent.
Escombra els escaires amb les mans
i amb la pols que ha recollit i una mica de pixum,
modela un poliedre matusser,
on s’enfila per sortir per la tangent
d’aquest pla que el circumscriu.
I deixa que el vent del sud li esventi les el•lipses.
 |
| michoacano.com.mx |
fato del temps 