Adiós España

Españoles todos,
en esta aciaga hora
de luto nacional
por la huidiza Eurocopa,
renovemos nuestro voto
de cutrerío integral,
en torno a unos carajillos
en cualquier bar.

Unamos nuestros anhelos,
ebrios de patrio ardor,
y dejemos nuestros desvelos
en las manos salvadoras
de los ilustres sucesores
del egregio dictador.
Y viva España,
que yo me voy.

eurocopa-2016-espana-culpa-a-s-jpg_600x0

Haikus d’una nit d’estiu

Em passo les nits
recordant caloroses
vesprades d’estiu.

Com transitava
les carenes cremades
per un raig làser.

M’enfonsava
en alguns porus oberts,
com a les dunes.

Sense assadollar
la set, bevia en l’obac
d’aquells erms salats.

Borbollons de sang,
bombejaven les temples
sota l’embat del sol.

Nu sobre els llençols,
ara rauquen granotes,
la mifa plora.

De no passar-hi,
tots els corriols s’embosquen.
Petjes que foren.

S’enfila un cactus
per oferir a la lluna
flor perfumada.

I entre les punxes,
només l’ocell consentit
gosa libar-la.

image (1)

Vida y muerte de la gata tricolor

Acecha la hembra tricolor,
apenas una pátina de sombra.

Cuero tiñoso en el lomo arqueado,
enfunda la cordillera de vértebras.

Hambrienta y maltratada,
sólo el desdén es mayor que la rabia.

Las garras aferradas a una casulla ajada,
rasgan el cáliz y la cruz del brocado desvaído.

Está lista para saltar al rostro de un dios
ubicuo y falaz, de mirada cerúlea.

Resigue implacable con sus uñas
el contorno de una herida en el costado.

Labios abiertos y tumefactos
que guardan el silencio del oprobio.

La presión incierta en la materia blanda,
abre una puerta dimensional en la tiniebla del sagrario.

Mano negra de nudoso leñazo,
descarga el sacristán en el vientre de la bestia.

De un salto atraviesa los batientes misterios de dolor
y cae sobre un suelo frío a la llovizna de sangre.

¿Cuántas muertes más le quedan
en su balance de vidas, a la gata tricolor?

 

DO01460_0

Manolo Millares, 1963

Llàgrimes de primavera

Destil·len llàgrimes les aquàrides
per les galtes d’un cel inflat
de núvols i congestes,
adob per un univers infèrtil
en permanent implosió.

Destil·len llàgrimes lo pi,
la malva i la ginesta,
or que es fon entre el rocar,
pàtina de noblesa perduda
en un niu d’àliga abandonat.

Destil·len llàgrimes negres
los bous honrats
contra un pàram infecte,
horitzó de somiers rovellats
i fortor de podrimenta.

Destil·len llàgrimes de sol
les sàrsies xorrades a l’aire, l’aigua i la sal.
Los erms del fons marí
escampats per la coberta
en los ulls glaücs dels molls i les palaïes.

Destil·len llàgrimes morades
de la borrassa al cabàs
i del cabàs a la saca,
es projecta un bosc de pi blanc i de malesa
allà on s’estenien los horts i los bancals.

Destil·len llàgrimes eixutes
lo pensament, lo llibre i l’ateneu,
anihilats per una ideologia versàtil,
entabanats per la xerrameca vàcua
de la teua paraula contra la teua.

L’estiu ja és aquí però l’hivern no et deslliura.
Un gat blanc i menut no para de jugar
entre els testos que sobreixen primavera.
Com natros, que destil·lem llàgrimes de vi blanc,
assentats a n’este pedrís de l’olivera farga.

_20160616_113925