Semidirecte

Els pensaments segueixen el fil de la catenària,

excitats per les espurnes elèctriques.

La mirada enterbolida busca una raó

als xiprers pintats d’una lletada monocromàtica.

L’ull empal·lidit pel resplendor fluorescent,

sotja la boira de la plana, paràlisi sota el gebre.

Dos cops d’esclop cada sotragada,

pulsió del rostre desdibuixat, sense ombres,

l’esguard idiotitzat pel vidre esmerilat de la finestra que no s’obre.

Fa un sol que espetega. El semidirecte tiranitza l’horitzó

amb la seva fuetada ensopida i estèril.

 

semidirecte

Anuncis

La nit vora la font

Entretinguts a la font,

mentre beviem agafant l’aigua amb les mans

i ens esbandiem la suor de la cara,

no vam veure passar l’ombra darrere nostre,

fugint del sol ponent-se en les escletxes de la roca,

ni la gelor del seu alè fou delatada

per la nostra pell anserina amarada d’aigua,

ni sentirem el seu transitar entre el silenci dels ocells,

absorts en el doll cristal•lí com estàvem.

Aleshores se’ns abraonà de sobte

i fòrem d’ella, fosca, fred i silenci

i ella fou de nosaltres guspira, caliu i murmuri.

Bufadors Mascar

foto: parcnaturaldelsports.blogspot.com

Polaridades

Eran dos bolas de imán en el surco de la tapa de una lata de galletas.
Sus electrones estaban orientados con distintas polaridades, por eso, cuando una de ellas se acercaba a la otra, sus campos magnéticos se repelían y la última salía despedida, rodando en la otra dirección, hasta completar una vuelta y reiniciar el movimiento del rechazo perpetuo.
Seguro que alguna vez tú también jugaste e incluso puede que pretendieras ganar.

1417886706414

 

Dormia

Les roses exhalaven l’olor que l’oreig li portava,
però dormia.

Li arribaven els cants d’uns infants refilant dolces melodies
i dormia.

Les mans estimades i els llavis encesos l’amanyagaven.
Dormia.

I no obstant va sentir un perfum, unes veus i unes carícies,
quan dormia.

1417942538039
Louis Janmot. Le poème de l’âme. Le printemps. 1854

Cafè dilluns

1418236845019Respira sorollosament, indolent,
l’aigua freda del safareig a la cara.
Retrata el pensament, diletant,
a paupons en la foscor, no hi fa res.
Amuntega les excuses com trastes vells,
i alguna entre totes reeixirà.
Entretant ja se li acudirà alguna falòrnia
per sortir de l’atzucac on ell tot sol s’ha ficat.Ofrena al cel la flama mística de miasmes
en cremadors inoxidables.
Deambula laberints arcans de canonades
entre dipòsits esfèrics de misteris liqüats.
Observa com previsibles ocells tornassolats
habiten poliedres entre lletades de quitrà ondulant.

No caldria tant desfici ni tant cripticisme,
ja li han dit i com qui sent ploure.
Evoca l’olor de gerani, de garrofes, de llenya a mig cremar
en la gelor romàtica d’un maset esquerdat.
Assaboreix la calidesa del riure i les veus familiars
en una freqüència inaudible fins i tot per als gossos.
Hi ha dies que trien el seu propi destí i és inútil oposar-s’hi,
llisquen diligents cap a la nit com per una pista de bobsleigh.

Memòries d’un sintagma nominal

Una vegada hi havia un petit sintagma nominal que deambulava perdut per una oració tortuosa i llarga. Estava desorientat i cansat i no trobava el seu lloc enmig d’aquell batibull de mots altissonants. Els altres sintagmes l’empenyien o l’estiraven al seu costat, algun fins i tot el masegava per fer-li canviar el nombre o el gènere, però a ell li resultaven incòmodes aquestes relacions sintagmàtiques i defugia juxtaposicions, parataxi i concordances, tant com podia.
Un vespre, buscant un recer per passar la nit, va veure un munt d’adjectius refusats i li va semblar un lloc perfecte, calent, lleuger i segur, on cap estructura sintàctica aniria a emprenyar-lo. S’hi va esmunyir a sota amb agilitat i la seva sorpresa va ser gran en trobar-se dintre un cau de preposicions.
Esvalotades, corrien amunt i avall i entre les restes dels adjectius, sortien de rere les carcasses dels epítets o saltaven des dels munts de detritus qualificatius, xisclant i rient, enjugassades. El sintagma es sentia cohibit davant tant rebombori i quan era a punt de sortir del cau el van envoltar formant una rotllana compacta que no podia eludir. En veure’el una mica espantat, la primera d’elles li va dir –petit sintagma, no temis res de nosaltres, les preposicions, que no et farem cap mal. Et pots quedar si vols i jugar amb nosaltres quan et vingui de gust, que no t’hi obligarem.
El petit sintagma nominal va acceptar la invitació i així va ser com va anar coneixent totes les preposicions i jugaven plegats a tota hora.
Un matí com qualsevol altre, mentre dormien arraulides sota la parallofa, una ventada es va endur d’una revolada tots els adjectius obsolets. Totes van córrer a amagarse entre les restes arcaïques de mots inusuals però el petit sintagma i la primera preposició, abraçats i endormiscats encara, no s’en van adonar a temps per sostreure’s a la mirada inquisitiva dels sintagmes verbals, adverbials i adjectivals que els escrutaven amb una barreja d’enveja i cobdícia. Ja era tard per fugir, es van aixecar agafats de la mà, molt dignament i van avançar a poc a poc, a l’hora que els altres sintagmes s’apartaven al seu pas, admirats del capteniment altiu i confiat d’aquest sintagma preposicional que iniciava un nou viatge, seguint el rumb que li dictava la seva pròpia semàntica, lluny d’estructures encarcarades, cap a l’horitzó que dibuixava el full de paper.

1417539023059
laboiteverte.fr