Grito de alerta
y en el lecho de hojas,
sólo un susurro.
Ramas doradas
en un claro del bosque.
Rosas silvestres.
El sol me ciega
pero sigo el camino
en tu mirada.
Entre tus dedos,
corren en desbandada
todos mis miedos.
Les muses
L’amor. Els amors.
Garbinada de desembre (a Mercedes Tallada Forcheron)
Has vingut a deshora,
perquè mirava cap al sud
esperant la llum de l’alba,
amb la mar llepant-me els peus
i arribes tu,
embarassada d’escalf,
per omplir-me els ulls de sorra,
garbinada de desembre.
Fulla entre pàgines
Agafar una fulla tremolosa
que ha portat la saligarda,
abans que no caigui a terra
i posar-la entre les pàgines d’un llibre vell.
Llegir entre línies
dos versos inflats de promeses,
recitats al ritme d’una vocalització profunda
i absorvir-ne tota l’essència fins l’èxtasi.
I explicar-li que els poemes
es perdrien en l’oblit
sense la seva presència,
abans d’allitar-la de nou entre les pàgines.
Nia
Nia,
igual com el pardal
en el fullam de la murta,
nia el teu nom
en l’obac de la gola
i el desig, Nia,
en l’espessor del murtal.
Per un retrat
Per contemplar un retrat,
he estat condemnat a vagar nu
per la presó incondicional de sorra fina.
Barrat al matí en l’horitzó de la mar
i les bromes salines.
El rostre fuetejat amb cabells de posidònia,
olor de marinada.
Torturat amb l’amanyac del sol vespral
que no em deixa aclucar els ulls.
Castigat a l’ostracisme del silenci,
sota un sostre rematxat d’estels
que acaricio amb la punta dels dits
però no puc agafar,
com un retrat.
Astre sense llum
La porta tancada (a Amy Winehouse)
Amapola Garrido escomet un cop més la porta tancada i es torna a esberlar el cap contra el roure massís.
Tatxonadures rovellades degoten coaguls on s’emmiralla la seva determinació. Són les úniques llàgrimes d’aquest flaixback repetit fins l’oix.
Les grenyes ensangonades li oculten els badalls i les fissures del crani, finestres obertes per albirar móns més íntims i infinitament més porpra que els ocults en la negror darrere la porta tancada.
Amapola Garrido sent com se li enclaven ben fondes les estelles de fusta i en el paroxisme es produeix el miracle de la resurrecció neuronal.
És tan gran el delit, que envesteix novament amb el cap cot, ariet cornut helicoïdal, contra la porta tancada.
Amapola Garrido no és Amy Winehouse, però té una retirada.
Entre las copas de los pinos
Entre las copas de los pinos,
unos ojos me sonríen.
Dos rayos de sol oblícuos,
tallan esmeraldas en el musgo.
Dos rayos de sol oblícuos,
que derriten la escarcha de cada mañana.
Dos rayos de sol oblícuos,
claroscuro que desvela un camino agreste.
Entre las copas de los pinos,
oigo reír a un jilguero
y sin darme cuenta, mis pies
se hunden en un río cristalino.
Migas de pan le daría,
si me trajera su canto desde su pico a mi boca.
Migas de pan le daría
si viniese con su risa, desde mi boca a su pico.
Vint-i-quatre notes
Quan el carrer vessa de música, els teus ulls són fanalets que il·luminen els meus passos encantats.
Els cantants i les actrius van fent romanços, volta i gira, sona i balla, perquè el festival s’acaba al tombar la cantonada.
L’ombra de la savina
Verd verí de la llum, desembrolla cabelleres entre el brancatge bru de les teves cames.
El ressol enlluerna la suor que llepen les savines d’ombra migrada, captaires de desig aprop dels sorrals.
Clapoteig en l’aiguamoll salobre, els meus dits com puces de platja, corren insadollables pels teus peus enfangats.
La sombra de la sabina
Verde veneno de luz, desenmaraña cabelleras entre el ramaje atezado de tus piernas.
El resol deslumbra el sudor que lamen las sabinas de sombra huidiza, pedigüeñas de deseo cerca de los arenales.
Chapoteo en la marisma salobre, mis dedos como pulgas de agua, corren insaciables por tus pies enlodados.
fato del temps 