23 mil•límetres de goma,
em connecten amb la terra,
entre els camps, la cuneta
i una ratlla blanca
de frontera incerta
al voral de la carretera.
El borrissol de les herbes,
pell vellutada
de borraines passatgeres.
Les despulles del pneumàtic rebentat d’un camió,
filferros acerats amb trossos de cautxú,
com esquinçalls de carn putrefacta
sobre els óssos a mig assecar
de les restes d’un bombardeig.
Vidres trencats, brillants, robins i maragdes
disseminats per una cavalcada de reis mags
que ningú no ha vist passar.
La carcassa d’un gos, queixals blanquíssims,
escapat de l’amor humà a la recerca d’un amor més animal,
garbuix de cucs i estol de mosques,
com un vel blau al vent, de tant atapeïdes.
Bafarada de fems tendres dels camps empixumats,
ara que criem millor els porcs que els nostres fills
i ens mengem la seva merda.
L’arruixada sobtada del pesticida d’una motobomba
amagada entre els tarongers
o la fumigació completa d’un helicòpter vora l’arrossar.
Putes, cadires buides esfondrades
als entradors dels caminals
de les finques dessolades.
Entro en l’aspiració d’un camió de sis eixos,
aferrat a les manetes dels frens,
que em xucla i que m’alena tot el seu monòxid de carboni
i de partícules de combustió,
en una besada llarga i indefugible.
Veig uns pantalons estripats i una sabata desparellada,
restes de naufragis en terra ferma,
Robinsons que mai foren rescatats de la seva illa deserta.
Les desferres d’algun accident de cotxe, para-xocs, fars,
però cap de bicicleta, tan efímer és el nostre pas,
que no deixem cap rastre,
ni de la sang dels nostres morts i ferits,
que per això pinten l’asfalt ben negre.
Ineludibles ulls de gat enclavats a terra,
que em miren des de l’esquerra,
cada cop més grossos i inquisitius,
però no se que em pregunten.
Vaig a inflar les rodes,
8 quilos per centímetre quadrat.
Sóc ciclista de carretera.
 |
| abc.es |
fato del temps 