L’eclipsi de les taronges

El vell cicloturista pedala tant a poc a poc,
que transita les arrugues del temps,
en un puja-baixa pausat,
descobrint els racons improbables
d’un univers paral·lel que pocs coneixen.

Fa un viatge diletant d’origen desconegut,
per camins sense destí, entre els plecs de la pell
i els revolts de la carn esgarrifada,
en la penombra d’un eclipsi de taronges.
Les mans nugoses aferrades al manillar.

IMG_20150320_183824

Anuncis

Rose y el mar

Cada vegada que vaig a la costa, me retrobo amb lo paisatge domèstic de la badia, les salines, la Tancada i no puc evitar d’aturar-me un ratet, com si volgués dir-li alguna cosa o escoltar-lo, per si em parlava.
La mar de fora, avui embravida, amera lo Trabucador de bromeres i t’escarritxa la cara de sal i d’arena.
La mar de dins, sembla una bassa. La pontona domés se gira de popa, lentament, quan la vaig a retratar.
Comença a caure una pluja fina, hauré d’anar passant o acabaré xop i gelat.

rose

Rose y el mar.
Una barca se mece a lo lejos, en una deriva inmóvil, como un perro fiel que vagabundea siempre cerca de su casa.
La primera lluvia fina de otoño nos reúne bajo su velo vivificante, a la barca, a Rose, al perro y a mí. Pero tendré que salir de este ensueño y ponerme a pedalear, rápido, para que mis huesos empapados vuelvan a entrar en calor.

Lo Pouet de l’Amorós

pouet

De tanta xafogor
se’m fonen les idees.
Canícula d’agost,
anhelo una tronada,
un xàfec vivificant,
només són idees.
A cop de ronyó,
deshidratat,
pedalo pujant
pel camí pedregós
i m’agafa el deler
d’un grapat de figues,
dolces i una mica sucoses,
les veig,
madures i fresques,
són figues platòniques,
les millors.
Al Pouet de l’Amorós
no em puc encantar,
fa massa aire
i vaig tot suat.
Cara cap avall,
un mur d’escalfor,
trobo una figuera,
esquifida i escadussera,
temporalitat imperfecta
i fugissera.
En menjo dos figues,
massa veroses,
massa seques,
petites i lleteroses,
encara em faran boqueres.
Les fiques de Plató
són més bones,
al menys fins d’aquí
vuit o deu dies.

23 mil·límetres

23 mil•límetres de goma,
em connecten amb la terra,
entre els camps, la cuneta
i una ratlla blanca
de frontera incerta
al voral de la carretera.

El borrissol de les herbes,
pell vellutada
de borraines passatgeres.

Les despulles del pneumàtic rebentat d’un camió,
filferros acerats amb trossos de cautxú,
com esquinçalls de carn putrefacta
sobre els óssos a mig assecar
de les restes d’un bombardeig.

Vidres trencats, brillants, robins i maragdes
disseminats per una cavalcada de reis mags
que ningú no ha vist passar.

La carcassa d’un gos, queixals blanquíssims,
escapat de l’amor humà a la recerca d’un amor més animal,
garbuix de cucs i estol de mosques,
com un vel blau al vent, de tant atapeïdes.

Bafarada de fems tendres dels camps empixumats,
ara que criem millor els porcs que els nostres fills
i ens mengem la seva merda.

L’arruixada sobtada del pesticida d’una motobomba
amagada entre els tarongers
o la fumigació completa d’un helicòpter vora l’arrossar.

Putes, cadires buides esfondrades
als entradors dels caminals
de les finques dessolades.

Entro en l’aspiració d’un camió de sis eixos,
aferrat a les manetes dels frens,
que em xucla i que m’alena tot el seu monòxid de carboni
i de partícules de combustió,
en una besada llarga i indefugible.

Veig uns pantalons estripats i una sabata desparellada,
restes de naufragis en terra ferma,
Robinsons que mai foren rescatats de la seva illa deserta.

Les desferres d’algun accident de cotxe, para-xocs, fars,
però cap de bicicleta, tan efímer és el nostre pas,
que no deixem cap rastre,
ni de la sang dels nostres morts i ferits,
que per això pinten l’asfalt ben negre.

Ineludibles ulls de gat enclavats a terra,
que em miren des de l’esquerra,
cada cop més grossos i inquisitius,
però no se que em pregunten.

Vaig a inflar les rodes,
8 quilos per centímetre quadrat.
Sóc ciclista de carretera.

23
abc.es

La cranca

cranca1

Les onades trenquen contra el rocar
i deixen bassetes d’aigua entre les pedres,
l’olor d’algues perfuma l’aire.
Una cranca resta impàvida a l’escuma que l’esquitxa.

cranca2

La garbinada arrenca cristalls de sal i d’arena
de la crosta roenta de la platja.
La cranca s’arrecera de les fiblades
en una duna, entre les soses.

IMG_20140701_135618

La bandera d’este país du trossos de l’arrossal,
de la muntanya i la mar i núvols de vent de dalt.
La cranca ha parat de barrinar
i s’embriaga amb l’aroma de l’arròs madur.

T-301

Vaig en bici per la T-301 acabada d’asfaltar.
Amb les meves cames de suro no trobo la cadència, pedalo quadrat però m’abstrec de qualsevol pensament perquè vull regir al menys, el manillar de la meva bicicleta aquest matí.

Segueixo traçant suaument aquesta línia fina entre el riu i el canal
gràcies a l’oxigen que aleno amb dificultat, preciós regal del bosc de ribera.

Pujant el Coll, les pulsacions es volen desbocar,
corones amunt i respiracions profundes, controlo el dolor en aquest Tourmalet particular,
per sort avui totes les sargantanes han vingut a animar-me.

Ni baixant vaig còmode, quatre pedalades potents per agafar velocitat
són quatre voltes de torniquet a tots els músculs del cos,
però aigua avall, em deixo lliscar per les revoltes i m’omplo de tot l’aire que puc abastar.

Les cases dels horts exposen caixes de préssecs a l’entrador del caminal
i em pregunto perquè no hi posen algú que llenci fruita sucosa i dolça als ciclistes defallits.

Volto al final del poble i me’n torno pel mateix camí.
La marinada avui és un mur infranquejable, m’acoplo a la màquina
i com un pistard fent l’americana amb les flors de baladre i el pericó,
vaig guanyant metres cap a la meta d’aquesta clàssica.

t301

Ara sóc esta olivera


Ara sóc la soca d’esta olivera arcaica,

retorçat manyoc de nusos i forats, lo niu d’una aranya que mandreja al primer sol.

Ara sóc l’ombra del garrofer,

dolça frescor que cobreix esta terra aspra i pedregosa, terròs i taperot.

Ara sóc un sender emboscat de romers i argilagues,

estels de rosada fugissera, tornassol tremolós entre les punxes.

Ara sóc aquell maset i los bancals i los màrgens,

història vella dibuixada al coster de la serra feréstega.

Baixo rodant amb força per la carretera del coll, m’agafo a la part baixa del manillar i la meua presència se queda projectada per sempre en este paisatge.

olivera