Arrepenjat a l’aixada
i amb un cigarret als llavis,
veu com entra l’aigua al solc,
lo pagès de l’horta ufana.
Peus descalços com raïls
dins de la terra esponjada.
Branda la dalla esmolada
lo llaurador de la plana.
S’ha acabat lo temps de sega
quan lo sol de l’hora baixa
daura les feixes de blat
al final de la jornada.
Carregat amb un cabàs,
ple de bledes i llicsons,
se’n torna cap al seu mas
un vell i savi pastor.
No li cal apretar el pas,
lo temps és lo seu bastó.
Moriremos en blanco y negro
sobre la tierra resquebrajada,
la boina calada hasta el cogote
y mirándonos las alpargatas.
Nuestras costillas marcadas
bajo un pellejo quemado,
los surcos en nuestros rostros
tan yermos como los campos.
Sin lágrimas en los ojos,
sin recuerdos ni esperanzas
y en las gargantas resecas
sólo el vino y la rabia.
Moriremos como vivimos,
con el miedo en las entrañas,
amarrados a la estaca
de esta miserable España.
 |
| Réquiem por un campesino español (1985) Pel.lícula de Francesc Betriu sobre la novel.la de Ramón J. Sender |
Floreixes a final d’agost,
com un hibisc esplèndid,
quan la força del teu verd perenne,
esclata en un roig intens.
Noia impossible,
ets una papallona
a la meva mà.
Esteles esmicolades dels avions pretèrits
puntegen un blau cel infinit i apòxic,
més fosc a mida que t’hi submergeixes,
més profund quan el penses, silenciós
i t’abdueixes en l’òrbita de la contemplació.
Un altre avió dibuixa una linia divisòria
entre el conscient i l’inconscient
i un espasme nerviós a la parpella
et projecta sobre el llenç de les cabòries,
ençà de la troposfera.
Heu vist mai aquells humans,
que a cops de caure de genolls
contra les pedres esmolades dels serrats,
porten les cames sagnants i clivellades,
com s’aixequen i reprenen a pas viu,
a cop calent, el seu camí pels barrancs i les obagues?
Què en sabeu dels que a força de perdre la traça,
s’han endinsat en la boira espessa, al fil d’un estimball,
a l’atzar d’una petjada maldestra,
i s’omplen d’aquell aire humit de les alçades,
com purificant-se?
En coneixeu algun dels que a base de buscar dreceres
cap a un coll en un crestall, vaguen per una màquia espessa,
la carn estripada dels arítjols i els sentits embriagats
de tanta bellesa indòmita?
Jo en sóc un, d’ aquells humans,
que m’endinso en la incertesa dels boscos i les tarteres,
per a que aquesta natura agrest em torni la imatge més nítida de mi mateix
i del meu lloc entre els límits tangibles d’aquest món,
tan material i finit, com infinitament poètic
i entre les seves criatures, salvatges i captivadores.
El visillo se hincha con el aire de un pasillo dormido,
los barrotes del balcón detienen su vuelo,
hierro negro sobre verde hilo, el domingo en la Plaza de la Paja.
Todavía resuena en el silencio de la madrugada,
el barullo de las terrazas de la noche pasada.
Sólo los viejos olmos permanecen despiertos
y un gato se despereza en el quicio de una ventana entreabierta.
Consigo levantarme de la silla de aluminio,
aterido de frío, preguntándome cuál será tu apartamento.
Buscaré un quiosco abierto en la Latina
y luego volveré al Delic a leer el periódico,
hasta que bajes a desayunar o quizás a tomar un aperitivo.
Volto la Plaça Reial
buscant la vella herbolària
que hi havia sota els porxats
i una aspror de sajolida
m’omple la boca.
Recordo el rètol escrostonat
d’una pensió miserable
a l’últim pis sobre el Glaciar
i m’agafen pessigolles a la panxa.
L’herbolària encara hi és
i la pensió l’han modernitzat.
Passejo per la Plaça Reial,
enlluernat pel Sol de migdia
i amb una branqueta
de sajolida a la boca.
Ja han passat més de trenta anys,
deu ser que res no ha canviat.
Ensenya’m a llegir el teu esguard
i jo t’ensenyaré les orenetes damunt de l’aigua del riu.
Com el seu vol acrobàtic,
així vola el meu cor,
en un picat vertiginós si clous els ulls
i un rasant esglaiador quan em mires,
encalçant les palometes efímeres
de les teves rialles.
 |
| enriquecsc.blogspot.com |
L’afonia del candidat en campanya electoral,
ben esventada als mitjans de manipulació pública,
és l’estigma de santedat del polític,
que l’encimbella als ulls glaucs dels teleespectadors.
S’hi deixa la pell i les amígdales,
és un paio compromès que s’esgargamella
a micro obert, amo i senyor del faristol,
inflama pavellons esportius defensant el seu programa.
Només que al cap de pocs dies de passades les eleccions,
amb el venciment dels crèdits bancaris,
l’afonia esdevé un xiuxiueig servil cap als banquers,
i les arengues es tornen cortesies amb la veïna de poltrona
o deferències amb la resta de consellers d’administració.
La ronquera s’ha tornat un garbuix de promeses incomplertes,
galtes de pa de ral, boca plena d’excuses i mentides,
i rogalloses amenaces cap al poble,
que són l’únic que s’acaba fent realitat.
 |
| fuenterrebollo.com |
fato del temps 