La mort arriba menjant

Birbant, s’esmuny la vida.

La fruita corcada verosa,
madura depressa i cau abans d’hora.

La vida passa regant.

La que no, picotada dels pardals,
s’asseca al sol esventrada.

Ruixant, la vida s’escola.

És rara la que s’assaona a la branca,
verge del cuc i la mossegada.

La vida fuig esporgant.

Si no l’ha volgut la mosca per fer la posta ni la vespa per dinar,
no seré jo qui s’enfili per collir un plat de segona taula.

La mort arriba menjant.

_20160731_100529

Anuncis

Parany

Arrencaré un tros de l’ombra més fresca de la figuera
i te la posaré sota els peus nus.

Serà un parany frondós de terra mullada per captivar-te,
on hi cultivaré el teu somriure tot l’estiu.

I a final d’agost, esclafirem com les figues dolces,
amb un riure de dents brutes i morrandes meloses.

DSC_1535

Eastcheap toilets

Les dones van juntes a l’excusat
però els homes mai baixen plegats
als urinaris públics de l’Eastcheap.

El terrabastall del metro
apaivaga els grinyols furtius de les soles de crepé
contra el terra enganxifós del soterrani.

Llum groga de tan rància
s’esmuny per les juntes de les manises,
la calor destil·la pels relleus humits.

Sospirs atrapats en rotlles de paper higiènic
desxifren geroglífics de les epigrafies
i el codi del xipolleig entre motxos i garrafes de lleixiu.

L’encarregada de la pituïtària curtida, en tota la seva magnitud,
amaga el cap sota el paper couché del New magazine,
com si fós un paraigua de merda de colors on aixoplugar-se.

_20160723_112205

Suroeste

Me pregunto si encontraré la forma de beberte,
cuando tenga la garganta seca por aventurar tu nombre,
misterio entre los secretos.

Camino sin avanzar por un páramo baldío, sólo interrumpido por inmensos arenales donde me hundo hasta la razón y el delirio.

Tendré que respirarte si me falta el aire tras tanto anhelarte,
suroeste de mis albas azules y tus rojos atardeceres,
paréntesis de la calima de los días.

Vientos encontrados nos arremolinan en un recodo del camino y llenan nuestras bocas de polvo.

Antes de desfallecer, aprenderé a comerte,
sin hambre, de pura desazón hasta el empacho,
sobre una roca o en un vagón destartalado.

La mesa no importa mientras el dolor de los mordiscos sea generoso y la sangre pueda lavar la opacidad de las brumas en mis ojos.

_20160722_084812

Arítmia (meditacions 5)

El pati es queda buit quan el sol cau rere les fulles.
La solitud perfuma l’aire i el silenci l’espessa.
M’he amagat al llindar de les ombres per espiar les orenetes que baixen a beure al safareig, sense aturar-se ni alentir la caiguda.
Els seus xarrups dicten l’infreqüència del temps en les ones de l’aigua.

ondas agua-sageone

 

Plasma

La pantalla del dispositivo sólo refleja el rostro humillado de tu cadáver flotando en cristal líquido.

El eco menguante de tus palabras resuena en féretros ultraplanos y se pierde en las redes sin hilos que ciñen a un pueblo agonizante.

Debes rasgar esta mortaja de silencio y pisar la calle, gritar en la calle, gritar en el aula y el andamio.

En la plaza recibirás el espaldarazo de una compañera desconocida, sentirás el beso de la humanidad que renace del plasma alienante y recobrarás tu aliento perdido.

_20160717_094136

Elena y el pájaro

Un pájaro se ha dormido en los rizos de tu pelo,
déjalo, no lo despiertes con el roce de los dedos.

Exhausto de volar en el profundo estanque de tus ojos,
ahora se desliza entre el reflejo verde y el cielo.

Deja que guarde un aliento de calor en su liviano cuerpo,
el que ha robado cuando revoloteaba sobre el valle de tu pecho.

Se irá aún de noche, con el alba roja de tus labios abiertos,
pero mientras tanto, no lo despiertes de su sueño.

FB_IMG_1468682587032

by El Lu

Galvana

Tots els verds i només un blau, el dia llisca pel cos del garrofer i se l’engoleix la fullaraca del terra.

La serp es belluga quan l’atrapa l’ombra i les mosques li xuclen les escates.

Estols de pardals ondulen les tijes de l’herba amb una brisa de giravolts erràtics.

Mareig de gandula gronxant-se curulla de galvana a l’horabaixa.

Les piulades es remolinen com un vòrtex arrasador en un sol refilet que cisella l’aire entre les fulles.

Un abellerol lluenteja a l’aguait dels borinots libant, abans de tancar-se les darreres flors, les tapes d’un llibre, les parpelles.

DSC_1499