Filaments d’estratocúmuls al cel de l’albada,
gris tacat de roginosa apòfisi descarnada.
Un corb com plana d’esgarip i picotada,
blanqueja en un instant, l’òs de l’espinada.
Mes: Novembre \30\+02:00 2015
Clareja
Clareja pel corriol angost
i debaix d’un abrigall de burgada,
sento com la molsa a la pedra
destil·la l’humitat per una escletxa.
Damunt d’un coixí de pinassa,
un tronxo rocallós revifa
nervat per una ullada de sol.
S’aixoreja l’oriol matiner
i evoco el seu refilar,
apaivagat ara, en la calidesa d’esta clariana.
Mantra
Emprendre el camí, fer una passa i una altra i no aturar-se.
Sentir el mossec de la pedra sota el peu i deixar-la en el seu jaç.
Respirar l’alè de l’herba i no gosar xafar-ne un bri.
Flairar la flor que embriaga, sense ni tant sols tocar-la.
I no mirar enrere fins que la carena oculti l’origen del viatge
i no aturar-se, perquè el camí s’acaba allà on es deturen les passes.
No tiene sentido
No tiene sentido
la sombra lacerada por un ángulo recto,
ni el aire herido por un muro de cristal y de acero.
No tiene sentido
el ruido de palabras rompiendo el silencio,
ni la música importunando el tedio.
No tiene sentido
la razón, el sueño o el deseo,
ni lo falso, ni lo cierto.
No tiene sentido
ni el infierno, ni el cielo,
ni el amor, ni el odio, ni el miedo.
No tiene más sentido
que una gota de rocío en una brizna de hierba,
cayendo al suelo.
Després de la tempesta
Ha passat la tempesta,
les branques esgaiades
barren lo camí de casa
i absorts en el silenci,
encara tremolen los còduls
pel retruny dels trons.
Los barrancs baixen com rius,
l’aigua escolpint la roca
i los corriols són torrents
d’argila i fusta desbastada.
Mormoleig de la fúria amansida
per refilet d’un pit-roig.
Passegem, lo teu record i jo,
entre romers aromàtics,
o potser la brisa mo’n porta l’olor.
M’assento a la terra mullada,
sense cabòries ni anhels
i de sobte, et veig entre les pedres.
Passeig pel bosc
Plegava fulles al bosc
i a la soca d’una alzina,
l’escolopendra hi traçava
el mapa d’algun tresor.
Un llom lluent de metzina
i dos ulls d’esguard pervers,
raucava un rude gripau.
amagat entre l’ombria.
Al recer d’una falguera
la salamandra pintava
les pedres de negre i groc
com petita fetillera.
He plegat fulles al bosc
mentre l’aranya brodava
una mantellina blanca
per embolcallar la mort.
Lo cap catxo i avant (a Martí)
S’obre una escletxa entre els pàmpols,
roig en la tardor encara tèbia de llevantada
i d’evocacions remolinant-se baix del parral.
Albiro un cel de ventada amb la terregada als ulls,
roig d’un crepuscle inesperat
contra la pedra que fou rostre.
Avancem amb lo cap catxo
i les branques seques ens obren clivelles al cap,
roig de les mandarines ferides, degotant senderi.
fato del temps 