Les paraules

Ara cal una viola sota les paraules, una melodia de cordes fregades que les sustenti i un recer a l’ombra de les notes que n’adormi el sentit, mentre ressonen en un passatge hipnòtic, carrer avall.
Vibra l’artell de la mà de l’arc que dirigeix els mots contra la mort petita, inconstant, del rapsoda.

Ara vull una soca sota la paraula, rabassa que l’atrapa amb l’urpa morta d’arrels i terra i una mà encallida que l’ascla.
Destral mallada contra el còdul, astelles fetes renecs amb tot el sentit que els hi dóna l’olor de la sang dels garrofers.

Ara tinc pedra sota les paraules i un resquill m’esquinça la carn i el tendó de la mà nugosa, entumida pel retruc del pic.
Pedra sobre pedra, en un marge fet de forats on s’amaguen bèsties sense nom i els crits n’emmudeixen.

Ara poseu la paraula damunt del ferro. Passamà roent atiat contra l’enclusa per un mall implacable, la mà endurida pel mànec calent, el braç que mai s’esgota i les llimalles incandescents, extingint’se contra el cuir ignífug del manil sobre el pit poderós del ferrer, del poeta, de tot un poble.

_20170818_003158

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Libro y geranio

Persiste el olor a ceniza húmeda en la sala de ventanales desgajados.
Aún crepita en los oídos, la pira de los libros depurados.
Nadie sabe lo que vale el silencio como el anaquel vacío a culatazos,
combado bajo el polvo de los caminos de cunetas atestadas.
Madera acuchillada a consignas.
Astillas y sangre en las cabezas rapadas.
Astillas y lágrimas en las espaldas dobladas.

Hoy es seis de junio, amiga mía.
Esta mañana fría, toma conciencia de mis pies y de tus manos,
de nuestra fuerza y nuestro talento.
Nadie conoce el valor de la algarabía como la plaza,
el sol iluminando cada rincón y cada esquina.
El grito es un aire limpio que barre la calle, llena de amigas y hermanos.
En un balcón, hierro forjado por el brazo libertario,
sobre la silla hay un libro y en el suelo, un geranio.

The attendees lining up to cross the two vertices of V into A

Karma

Ja fa anys que van reomplir la capçalera del barranc, abocant-hi camionades d’enderroc. Després d’aplanar-lo i ben enterrat, van marxar. O potser no del tot.

D’uns mesos cap aquí, hi ha màquines gratant la muntanya a la capçalera del barranc. Xerric de cadenes de bulldozer enmig de la polseguera.

Les oliveres centenàries que hi van arrencar, les cremaven allà mateix, fins que algú es va queixar de la fum atiada amb querosè i del perill d’incendi.

Aquelles van tenir més sort. Ara, deu oliveres velles s’estan assecant en un revolt de la carretera. Estrèpit dels còdols quan els descarreguen.

Romeries de camions, traginen rocs col·losals i terra i se’n tornen de buit. Les oliveres s’estan morint veient com s’ofega la terrra on han viscut sempre.

Excaven una rasa molt llarga per als tubs i un pou negre monumental a l’altra banda. Vibra tota la muntanya sota la piconadora mecànica.

La retroexcavadora aixeca marges de pedres ciclòpies, que després reomple amb terra de ves a saber on.

Cada marge, un bancal, cada bancal, una olivera, cada olivera, una parcel·la, cada parcel·la, un xalet, cada xalet, una hipoteca.

Una hipoteca que no es cancel·larà mai, sobre la capçalera del barranc.

_20160818_121939

El bordell del port

“Lo que s’havia de fer, ja està fet”.
Diu l’assassí, xipollejant la cigala morta,
l’ànima escapant-se-li en un fumerol
pel canó de la pistola.

La meretriu sura en un mar de pètals,
vermell i blanc, tota estiu.
Duu encastat un robí al front
i un fil de llet regalimant l’entrecuix.

Bitllets rebregats arrelen
en la pols de la tauleta
i germinen sota la llum del flexo,
nodrits de basca i de ferum.

Creix ufana una branca de carn cel·lulosa
cap a la consumació d’un deute pendent.
Es retorça entorn del coll mal afaïtat
i l’escanya amb parsimònia, inexorable.

Terrats i teulades xacroses
s’amunteguen davant dels ulls,
esmorteint-se més enllà dels vidres
cada cop més freds, més opacs.

S’escola un oreig de mar per les esquerdes,
barreja d’algues i tabac negre.
Les gitanes criden, venent tovalloles,
els mariners bramen quan juguen a la morra.

_20160815_113619

Eastcheap toilets

Les dones van juntes a l’excusat
però els homes mai baixen plegats
als urinaris públics de l’Eastcheap.

El terrabastall del metro
apaivaga els grinyols furtius de les soles de crepé
contra el terra enganxifós del soterrani.

Llum groga de tan rància
s’esmuny per les juntes de les manises,
la calor destil·la pels relleus humits.

Sospirs atrapats en rotlles de paper higiènic
desxifren geroglífics de les epigrafies
i el codi del xipolleig entre motxos i garrafes de lleixiu.

L’encarregada de la pituïtària curtida, en tota la seva magnitud,
amaga el cap sota el paper couché del New magazine,
com si fós un paraigua de merda de colors on aixoplugar-se.

_20160723_112205

Plasma

La pantalla del dispositivo sólo refleja el rostro humillado de tu cadáver flotando en cristal líquido.

El eco menguante de tus palabras resuena en féretros ultraplanos y se pierde en las redes sin hilos que ciñen a un pueblo agonizante.

Debes rasgar esta mortaja de silencio y pisar la calle, gritar en la calle, gritar en el aula y el andamio.

En la plaza recibirás el espaldarazo de una compañera desconocida, sentirás el beso de la humanidad que renace del plasma alienante y recobrarás tu aliento perdido.

_20160717_094136

Adiós España

Españoles todos,
en esta aciaga hora
de luto nacional
por la huidiza Eurocopa,
renovemos nuestro voto
de cutrerío integral,
en torno a unos carajillos
en cualquier bar.

Unamos nuestros anhelos,
ebrios de patrio ardor,
y dejemos nuestros desvelos
en las manos salvadoras
de los ilustres sucesores
del egregio dictador.
Y viva España,
que yo me voy.

eurocopa-2016-espana-culpa-a-s-jpg_600x0

Vida y muerte de la gata tricolor

Acecha la hembra tricolor,
apenas una pátina de sombra.

Cuero tiñoso en el lomo arqueado,
enfunda la cordillera de vértebras.

Hambrienta y maltratada,
sólo el desdén es mayor que la rabia.

Las garras aferradas a una casulla ajada,
rasgan el cáliz y la cruz del brocado desvaído.

Está lista para saltar al rostro de un dios
ubicuo y falaz, de mirada cerúlea.

Resigue implacable con sus uñas
el contorno de una herida en el costado.

Labios abiertos y tumefactos
que guardan el silencio del oprobio.

La presión incierta en la materia blanda,
abre una puerta dimensional en la tiniebla del sagrario.

Mano negra de nudoso leñazo,
descarga el sacristán en el vientre de la bestia.

De un salto atraviesa los batientes misterios de dolor
y cae sobre un suelo frío a la llovizna de sangre.

¿Cuántas muertes más le quedan
en su balance de vidas, a la gata tricolor?

 

DO01460_0

Manolo Millares, 1963

Llàgrimes de primavera

Destil·len llàgrimes les aquàrides
per les galtes d’un cel inflat
de núvols i congestes,
adob per un univers infèrtil
en permanent implosió.

Destil·len llàgrimes lo pi,
la malva i la ginesta,
or que es fon entre el rocar,
pàtina de noblesa perduda
en un niu d’àliga abandonat.

Destil·len llàgrimes negres
los bous honrats
contra un pàram infecte,
horitzó de somiers rovellats
i fortor de podrimenta.

Destil·len llàgrimes de sol
les sàrsies xorrades a l’aire, l’aigua i la sal.
Los erms del fons marí
escampats per la coberta
en los ulls glaücs dels molls i les palaïes.

Destil·len llàgrimes morades
de la borrassa al cabàs
i del cabàs a la saca,
es projecta un bosc de pi blanc i de malesa
allà on s’estenien los horts i los bancals.

Destil·len llàgrimes eixutes
lo pensament, lo llibre i l’ateneu,
anihilats per una ideologia versàtil,
entabanats per la xerrameca vàcua
de la teua paraula contra la teua.

L’estiu ja és aquí però l’hivern no et deslliura.
Un gat blanc i menut no para de jugar
entre els testos que sobreixen primavera.
Com natros, que destil·lem llàgrimes de vi blanc,
assentats a n’este pedrís de l’olivera farga.

_20160616_113925