Poesia climàtica

Ens hem gronxat,
absorts en elucubracions estèrils,
tot un letàrgic hivern
i ara badem estupefactes
per la floració humil
d’un lliri entre els còdols.
Ens reviscola l’estacionalitat dels sentits
i fructifiquem de paraules climàtiques.

Més enllà, enmig d’un bancal,
lo pagès fa rimar un foc de rostoll
amb les pedres de marge.

És un poema esllemenat
amb la mètrica del fred i la gebrada.
Recitarà en silenci,
al ritme del crepiteig de la llenya
i de l’aixobrir de l’aixada
sota el sol ataubador,
del mormoleig de l’aigua al solc,
emportant-se un caragol.

lirio azul

Anuncis

L’agredolç destí de les massanes

Vols pujar al meu apartament a fer la última? em dius
amb un ultrassó que esberla la copa ja buida,
pudenta i bruta, contra el parabrisa del cotxe.
Fragments de cristall que fereixen els llavis,
que s’entremeten en un bes, regust de sang.

Se m’empassa la tapisseria de vellut, tan flonja,
amb el tremolor peristàltic del ralentí,
la carn estovada de desig i d’incertesa.
Quina mandra despair-me d’este estomac!
i al carrer, quin fred que penja dels fanals!

D’un panteix d’escala estreta a l’abducció del teu pis,
el meu desconcert desguassa en un pot de cervesa poc freda
i refuso el cóc que m’ofereixes, potser no calia beure més.
Quina angúnia perbocar tanta amargor!
però és l’agredolç destí de les massanes.

IMG_20150322_220808

Las manos vacías

Ver entre las manos vacías
a un gorrión comiendo
las migajas de pan seco de tan viejo
y esperar que levante su vuelo
dejando plumas entre tus dedos,
sin temer ni desear
que se aleje por el aire frío
del cielo sin nubes.
Tan sólo esperar y pasar el invierno.

Acunar entre las manos vacías
a un gorrión dormido,
confiado en su humilde lecho
y esperar que se despierte
con la primera luz de la mañana
sin temer ni desear
que reconozca en tus ojos
la mansedumbre de su madre.
Tan sólo esperar que despunte el alba.

manos-vacias

L’eclipsi de les taronges

El vell cicloturista pedala tant a poc a poc,
que transita les arrugues del temps,
en un puja-baixa pausat,
descobrint els racons improbables
d’un univers paral·lel que pocs coneixen.

Fa un viatge diletant d’origen desconegut,
per camins sense destí, entre els plecs de la pell
i els revolts de la carn esgarrifada,
en la penombra d’un eclipsi de taronges.
Les mans nugoses aferrades al manillar.

IMG_20150320_183824

La cobdícia de l’escàner

Divaga la retina estupefacta entre les runes,
restes neuronals d’un bombardeig estereoscòpic,
alternant la truculència dels horrors esgarrifosos
amb contrades bucòliques de colors impossibles.

Rentat industrial dels cervells amansits,
macerats en ideologies clòniques
i centrifugats en les xarxes d’alienació social.
Projectes fets esquitxos d’immatèria abans de ser.

Ara ja no ens cal pensar, segur que al facebook
trobarem alguna ocurrència brillant
per empeltar-nos les neurones endropides.
Clicarem fins a l’infinit, m’agrada, m’agrada.

I en un rampell suprem d’autonomia intelectual,
escopirem al vent un comentari punyent,
com un pinyol de pansa del plumcake delirant
i ens quedarem tan amples, la consciència defecada en el femer virtual.

Quan l’avar objectiu d’un dispositiu mòbil
ha fet insignificant la cobdícia de l’escàner
i la targeta de memòria, irrellevant l’evocació,
s’ha condemnat a l’oblit la ment humana.

Hem d’omplir els carrers amb el nostre clam i la nostra poesia,
que qualsevol paisatge es més bell quan es trepitja
i encara més amb les amistats, que recordem-ho,
son aquelles persones amb qui ens agrada abraçar-nos.

facebook_like_logo_1

Vuits i nous (a Guillermo Artimaña)

S’esvaeixen encara ara les boires del fum de la picadura.
Sents sota els peus gelats, com belluguen
les rajoles hidràuliques de dibuixos geomètrics.
Defora, t’esclaten els clarobscurs sota la parra verge.

Ara escoltes la remor de les veus somortes
i el frec de les cartes d’una baralla rebregada,
encallides les mans, brutes de portland i rovell,
les ungles trencades marcades als trumfos.

Es juga un partit de futbol en una ràdio que no escolta ningú,
mentre reblen els panys de les portes de la nevera de fusta,
sagristia col·lectivitzada de la litúrgia adolescent.
Frank Zappa juga al billar americà.

Embriac de l’olor de carajillo, ara que anem baix,
no oblidis descartar-te de les cartes falles.
Lo guinyot és cosa d’homes i de maltrabajas.
N’hi ha un fart dels catalans, Guillermo Artimaña.

Un estaquirot en blanc i negre, manil fins als peus,
sotana nyaflada sense cap missa per dir,
s’arrepenja contra la paret escrostonada,
color nicotina esvaït entre les motllures de guix.

La mà de la geganta pica el tapet verd,
botanes que són cràters en un erm de floridura,
retruny de massa sobre la taula de fòrmica,
les vint d’espasa, les deu d’última, cama i coto i cap a casa.

Quatre reis i quatre cavalls esperant el seu torn a la timba,
només quatre dones de gènere dubtós, quatre sotes sobre el feltre
entre el fum del caliquenyo de la taca blava.
Vuits i nous i cartes que no lliguen.

artimaña

El pailebote

Restos de un barco varado en la arena
junto a un faro escorado de piedra.
Olas que lamen el casco del pailebote,
obra viva y obra muerta de las cuadernas abiertas.

Olor de brea en la bodega y ecos de voces de los oficiales.
Los espectros de los marineros, exiliados de la tierra firme,
se ocultan como ermitaños en viejas conchas abandonadas.
Rumor de las olas rompiendo en la proa, el póstumo cabotaje.

Las grandes piedras del muelle vacío
observan la silueta del pecio contra el horizonte.
La luz del atardecer abrasa las aguas de la bahía,
en los blancos veleros regresan los turistas a puerto.

pailebot

L’olivera farga

Cavalca a deshores
l’oreig de la garbinada
i s’escola entre les fulles
de l’olivera mil·lenària.

És de carn i és de vellut,
de sal i saó perfumada
i en el meu cos, ets tu
qui esventa la terra llaurada.

És de plata i de maragda,
la llum que cobreix la plana,
càlid esguard al recer
d’aquesta olivera farga.

olivos canet