Haikus de la pauma

M’ha dit lo pagès
que la pauma té dos cors,
al cap i al peu.

L’escarbat morrut
nia dins la capçada.
Perruquer fatal.

Ets l’última al torn
i se te’n van les ganes
de que t’agafin.

Ara espeuada,
de res t’han servit tants cors.
Algú t’estima?

Si l’ànima mor,
tot lo demés s’asseca.
Ja et poden tallar.

DEBD1689-5ADC-4ABA-885A-F8F2FD7E20AF

Anuncis

Diàleg

Mig matí i encara trafega fardell i aixada per l’arrossal, la bicicleta vella.
Sosté una tertúlia pausada de la roda amb el camí,
cavalló infinit entre les aigües somes,
un diàleg tangent amb l’horitzó fugisser de burgada i pollancre,
conversa permanentment aplaçada d’esgüell de pàtxera i grinyol,
a cops de pedal rovellat,
mentre transita l’estèril silenci del pensament.

IMG_0379

Amic

Amic, en la tempesta plou tant que l’aigua no es pot beure i el riu baixa tan ple que no pots nedar, sinó ofegar-te.

La teva pell s’arrufa i es clivella la membrana impermeable que fins ara et mantenia eixut.

En la tempesta, el vent et fa respirar quan ja no te’n recordes.
T’ataranta pels crestalls quan les pedres volen sobre el cap acotat inútilment.

Cada pas contra el mur intangible, fas un salt sobre la gúmena, sempre d’anada.
Mira com s’arremolina tota la merda en un vòrtex de rebuig, com l’escup i es difumina en alçàries insondables.

Amic, en la tempesta, el torb et fereix les parpelles i la sang de la cara tallada assenyala el camí sobre la neu a tants peus congelats com et segueixen.

Creix la congesta, ho abraça tot. Tot ho silencia i ho cobreix fins la transubstanciació.

És aleshores que un sol esmorteït pot travessar-te, quan ja res no et commou i la teva resposta és una lànguida refracció amb tots els colors de l’espectre de la llum.

Encara la tempesta, amic. Res més no hi ha defora.

PicsArt_12-16-10.56.01

Les paraules

Ara cal una viola sota les paraules, una melodia de cordes fregades que les sustenti i un recer a l’ombra de les notes que n’adormi el sentit, mentre ressonen en un passatge hipnòtic, carrer avall.
Vibra l’artell de la mà de l’arc que dirigeix els mots contra la mort petita, inconstant, del rapsoda.

Ara vull una soca sota la paraula, rabassa que l’atrapa amb l’urpa morta d’arrels i terra i una mà encallida que l’ascla.
Destral mallada contra el còdul, astelles fetes renecs amb tot el sentit que els hi dóna l’olor de la sang dels garrofers.

Ara tinc pedra sota les paraules i un resquill m’esquinça la carn i el tendó de la mà nugosa, entumida pel retruc del pic.
Pedra sobre pedra, en un marge fet de forats on s’amaguen bèsties sense nom i els crits n’emmudeixen.

Ara poseu la paraula damunt del ferro. Passamà roent atiat contra l’enclusa per un mall implacable, la mà endurida pel mànec calent, el braç que mai s’esgota i les llimalles incandescents, extingint’se contra el cuir ignífug del manil sobre el pit poderós del ferrer, del poeta, de tot un poble.

_20170818_003158

 

 

 

 

 

 

Fulla entre pàgines

Agafar una fulla tremolosa
que ha portat la saligarda,
abans que no caigui a terra
i posar-la entre les pàgines d’un llibre vell.

Llegir entre línies
dos versos inflats de promeses,
recitats al ritme d’una vocalització profunda
i absorvir-ne tota l’essència fins l’èxtasi.

I explicar-li que els poemes
es perdrien en l’oblit
sense la seva presència,
abans d’allitar-la de nou entre les pàgines.

_20170807_221849