Vent de dalt. Quatre haikus i un tanka

Un orgue estrident
ressona per la ciutat
quan cau la fosca.

Alè primari,
guia intangible del riu.
Demiurgs de la vall.


Papers s’enlairen,
giravolten i cauen,
joguets del mestral.

Esmola els sentits
i torna la pell fina,
este vent de dalt.

 

Travessàvem junts,
amb les mans fetes un nus,
el mur transparent,
mirant lo cel roig del Port,
des de les pedres del pont.
vent
garciguti.blogspot.com
Anuncis

Viatge de setembre

No s’ho acabava de creure, la Teresa, regirant-se cap al foc, de poc que no hi estavella el topí que portava, ple d’aiguardent. El secretari de l’amo s’estava palplantat a la porta, més per por que per prudència i restava en silenci un cop anunciat el desnonament a la masovera de la casa. Només calia una firma en el document de notificació i la seva feina s’hauria acabat i marxaria alleujat i al galop cap a ciutat.
Però la Teresa no li feia cas, ja havia oblidat la seva presència i ara s’estava arrepenjada a la finestra, la mirada perduda per les obagues i els pensaments vagant entre les vaques acabades de vedellar i les bales de palla per recollir abans de les pluges.
Tota una vida de suors i treballs damunt d’aquella terra que ara la foragitava com si fos una intrusa a casa seva.
Va veure el Miquel a través de les aigües dels vidres, com si ara fos, que menava el ramat cap a les pastures, amb la grandesa d’un semi-déu i com amb la mà li enviava un petó que a ella li arribava perfumat d’herba fresca. El va veure segant els prats d’alfals amb la dalla esmolada i com de lluny estant, li arribava la calidesa del seu somriure, que li feia tornar els colors a la cara.
Una llàgrima resplendent sobreixia d’aquells ulls que havien romàs apagats fins aleshores i a mida que li regalimava per la galta, sense eixugarse-la, va anar trobant el consol i la força per signar aquell paper miserable i emprendre, plena de passat i de futur, una nova vida sense servituds, lluny de la masia.

viatge
Russell Drysdale. “The drover’s wife”, 1945

Dimensions

Un, dos mil•límetres potser,
de distància entre tots dos,
el gruix de la mina d’un llapis
que dibuixa en el paper
els apunts al natural
d’un paisatge fugisser.

I malgrat ser tant a prop,
són distintes dimensions
en les que existim tu i jo.

Jo romanc en el paper,
sota un arbre, dibuixant
i tu viatges en 3D,
dins d’un traç en espiral,
a la punta del meu llapis,
guiat per la teva mà.

dimensions
The Lake House

 

La iaia

Me faràs tornar panera,
li deia la iaia al nét,
cofoïa del seu xiquet,
encisador i trapella.

Ara a la iaia recorda
com un àngel esvaït,
amb el devantal sorgit
i el monyo de saragatona.

La nineta dels seus ulls,
el refugi en la desfeta,
un esperit revoler,
mai un retret ni una queixa.

Objecte directe

Llegeixo encara com el nen
que volia ser el subjecte de les novel.les
de Salgari, de Pedrolo, de Verne o de Carbó,
navegar verbs sense rumb
entre les pàgines que passaven
amb tràngols i galernes.

Avui vull sentir-me
l’objecte directe dels teus versos,
abandonat el meu batec a la teva mà.
Et llegeixo i vull saber-me
entre les teves paraules i galopar,
els adjectius al vent,
sobre la pantalla de cristall líquid
fins esquerdar-la.

objecte

 

Nit d’estrena

Els neons publicitaris il•luminen mirades fugaçes a la porta del teatre,
fan llambregades sorrudes sobre els vestits lluents de les dones, la nit de l’estrena.

Alguns (re)coneguts intercanvien pampallugues de petons esquerps i algunes besades d’atrezzo ben acolorides.

Elles es fan carícies intermitents i es perden en un espurneig sorollós d’amanyacs,
reflectides a la vorera mullada, sota el brunzit dels neons.

arxiufotografic.bcn.cat

arxiufotografic.bcn.cat

 

La vida és bèstia

S’abraona com un bou cec de ràbia,
aixecant polsegueres inútils amb les peülles,
embesteix amb la testa acotxada
i empitona l’aire tèrbol de les nits càlides,
tota suor, baves i bramits.
La vida és bèstia.

A cops de dimarts, brunyeix palets de riera,
en la llera seca d’una setmana perpètua,
cada cop més profunda entre dos parets inexpugnables
de dissabte i de diumenge,
pols a la boca i la mirada alerta.
La vida és brega.

En la tardor estrenada de vesprades tèbies,
sota una parra de moscatell amestralada,
carrolls de rialles i de paraules
i de fons, el desgorjat d’unes ampolles de cava,
el frec de les fulles i l’olor de la terra.
La vida és bella.


Xiquet-sota-la-parra-1905
Justo Almela Company. Xiquet sota la Parra, 1905

 

Una paella que és un poema

Amb ingredients naturals i si pot ser del terreny,
farem un sofregit a foc lent,
d’idees tamisades, amb una mica de sentiment,
ben picadet per no trobar-ne els trossos.
De carn, la bèstia no importa
mentre fos escorxada amb les fantasies satisfetes,
tallada a bocins per a que no revifi
i que no deixi pèls a les paraules,
que després hom s’hi ennuega.
Si és animal marí, que sigui marisc ben fresc,
refuseu tot lo pudent per molt que us entri pels ulls
i el de closca, ben obert, sense secrets ni atzucacs,
ja fareu jocs de parèmies o si preferiu de mans,
quan acabeu de dinar.
De verdura en posarem segons l’època de l’any,
bajoques, fesoles, pèsols o carxofes
i cargols, que no són verdura però només mengen herba
i són d’amagar-se dins sa crosta retorçada,
com gairebé tots els poetes.
Més que rimar, tots aquests ingredients
el que han de fer és lligar bé, sense arribar a festejar,
a veure si ens trobarem la bajoca i el catxel
ficant més suc del que cal.
El foc ha de ser de llenya, com les flames de l’infern,
que el foc celestial no crema, ni escalfa, ni encén.
La llenya de taronger, que duu l’olor del llevant,
més que menjar una paella, us la farà recitar.

paella

 

L’urpa del peluix

La Barbie arrossega el desconsol amb la seva melena rossa, nua sobre el seu cavall descomunal, com una Lady Godiva de policlorur de vinil, mentre el Kent sadolla els seus instints de macarra amb la guarra de la Nancy, darrera l’escalèxtric.
Els titelles reciten poesia per la finestra del teatret de cartró, però el públic no s’els escolta.
El peluix esgarrapa amb l’urpa el cul d’una guitarra sense cordes i esmussa la fada bona, que li riu totes les gràcies, encavalcada al seu damunt.
Els legos i els playmobils s’esbatussen cruentament i es desmembren en un clic-clac eixordador.
L’Action Man i el Madelman es miren dolçament, sota els últims raigs de sol, dalt del clos del Fort Comansi.
Quan se sent la clau al pany, es fa un silenci pesant, les veus infantils s’escampen per tots els racons de la casa.
S’han acabat les vacances, per tothom.


peluix
tecnosegura.net