Deixeu-me tot sol al bosc,
només vull enfonsar-me en la pinassa
i fondre’m amb la floridura
en una escletxa de la roca, cara nord.

Acompanyeu-me fins al barranc impenetrable
i separem-nos entre les argilagues florides.
L’esbarzer no aturarà el meu camí
i el perfum subtil de l’arítjol, serà el nostre comiat.

Deixeu-me enmig de la màquia,
que ni l’òliba ni el senglar em vindran a molestar.
Sabien que tornaria,
ja feia temps que m’esperaven.

Deixeu-me tot sol al bosc,
en una clariana amb un fugaç raig de sol,
que hi faci créixer una mica l’herba
per a que els hi sigui de grat a les bestioles.

La serp arraconada contra el talús,
mossega i fuig, mossega i mor,
enclava l’ullal tan endins com pot.

Dos forats de color de gos com fuig,
són els galons de la victòria
i la necrosi de la carn.

Tant d’ella com n’estava i un mal averany erràtic
l’ha transmutat en turbulència corpòria
de terra entre l’arítjol.

Llambregades furtives pels revolts del viarany,
la tartana destartalada tragina cap una altra dimensió,
els viatgers obsedits de reencarnacions angostes.

L’aire és més fi com més s’enfila per la cicatriu del cingle,
estremiment de les llaunes i transfiguració dels cossos curulls,
l’estigma de la mutació, entatxat a les freixures.

Ningú els hi tornarà l’import del bitllet, ni a cap se li acudiria demanar-lo,
urpes dels esbarzers els saluden arrapades a les parets de l’espadat,
el xòfer riu, rígid, la rialla descolorida dels ninots de cera.

Grall d’un corb majestuós, negre-blau iridescent, suspès dalt la cornisa de roca.
Xerric d’estremiment en el panteix del motor, sotrac preludi del silenci.
Estable una fracció de segon, a l’atra vessant, l’estimball i no baixen passatgers.

Tot ha començat ara,
quan un potser ha omplert el buit d’un no ho sé
i ha engegat el mecanisme del dubte.

Ara,
que la música es reparteix el temps amb el silenci,
iniciant la simfonia dels astres.

Tot comença
amb cada dent del pinyó acoblant-se a cada vall de la corona,
una roda en mou una altra en un engranatge sense fi

Tot ha començat ara,
quan la levitat dels cossos en gravitació,
els subjuga a la maquinària subtil de les polaritats.

Tot ha començat
en l’instant que ensopeguem rostre amb rostre,
al recer del vent primitiu que ens arrossega.

Ara s’ha posat a nevar,
els flocs que cauen al ritme d’una flauta rogallosa,
m’emblanquinen els cabells com les cendres d’un dol anticipat.
Cap foc em reconforta com aquest fred que em travessa les entranyes,
dempeus, estiro el coll per escrutar el núvol entre les agulles dels pins.
Cap somriure és més càlid que el rictus que m’atenalla el rostre, tot és gris.
Mentre torno pel corriol, els branquillons trenquen el silenci sota els meus peus
i des de la cabana m’arriba l’olor del foc apagant-se.
Ja sé que pararà de nevar quan entri per revifar-lo,
per això alenteixo el pas tot el que puc.