Mecànica de fluids (I. Viscositat)

La viscositat dels fluids
és la capacitat que tenen
d’oposar-se al seu propi fluxe.

Un peu atrapat als baixos del llençol
pugna per alliberar-se
amb un esforç extenuant.

L’augment de l’escalfor del fluid
en produeix una minva
de la viscositat, palpable.

Quan la taca es refredi
no serà gens agradable
la sensació de fredor a l’esquena.

La força amb la que el fluid
arrastra els fluids adjacents,
en determina la viscositat.

El coixi fa molta olor
després d’haver-te’l posat
a sota de la ronyonada.

La composició del fluid i la pressió
també en condicionen
la viscositat i el fluxe.

Només de pensar en menjar,
diràs que ja noto el gust
de les torrades a la boca.

000299900

Anuncis

Una clariana

Deixeu-me tot sol al bosc,
només vull enfonsar-me en la pinassa
i fondre’m amb la floridura
en una escletxa de la roca, cara nord.

Acompanyeu-me fins al barranc impenetrable
i separem-nos entre les argilagues florides.
L’esbarzer no aturarà el meu camí
i el perfum subtil de l’arítjol, serà el nostre comiat.

Deixeu-me enmig de la màquia,
que ni l’òliba ni el senglar em vindran a molestar.
Sabien que tornaria,
ja feia temps que m’esperaven.

Deixeu-me tot sol al bosc,
en una clariana amb un fugaç raig de sol,
que hi faci créixer una mica l’herba
per a que els hi sigui de grat a les bestioles.

Bon nadal (com deia aquell)

Fa un dia a l’inrevés.
En lloc de sol, fa lluna.
L’ombra, ben plantada enmig de l’erial,
pren cos a base d’angúnies
i jo, unidimensional,
apaïsat sobre la molsa,
no estic gens preocupat.

Totes les bèsties jeuen panxa enlaire
com figuretes tombades d’una manotada
i el riu és de paper de plata. Quin panorama!
Ningú no menja el que li posen,
tothom furga al plat del costat.
Un tros de roc, una fusta, un mos de res
per fer gana abans de gitar-se a remugar.

El que ha de cagar, no caga,
la que ha d’alletar, no té llet,
i els pastors amb les ovelles,
fan exercicis espirituals darrera d’un pou de suro.
Ara comença a nevar.
Mecagondéu, espera’t
que encara no estan les muntanyes!

Per prudència esperarem als tres reis.
Tres? mal número. Estem encerclats.
I sí, ens han ben dat. Melcior, Gaspar i Baltasar,
han confós la nit i el dia amb les seves burundangues orientals.
Serà l’or, o l’encens, o bé la mirra,
allò que ens hauran posat al beure?

La mare que els va parir, no els tornaré a posar al pessebre!
Calla collons, amb lo que xalem, espatarrats damunt la molsa!
Les serradures ens acaricien els peus
i núvols de cotó fluix se’ns esfilagarxen entre les ungles mossegades.
Respirem els vapors de les pòlvores de talc
mirant de no relliscar per les voreres de Broadway.

Carrer de l’argenteria

Ens somio asseguts en un bar del carrer de l’argenteria, cap amb cap, aiguabarreig dels cabells, els peus tocant-se.

Som dos arqueòlegs excavant amb les mans lligades, els ulls voltant erràtics pels redols dels gots sobre de la taula, el jaciment de la conxorxa.

Les hores llisquen per les llàgrimes del vi negre, a la recerca de fragments d’un passat remot i desenterrem rostres i noms en les estratigrafies de la memòria.

El gust del vi begut no emmascara el vi tastat.

Un diable viu en el rellotge que penja a la paret rera la barra, el veig com entra i surt per les escletxes de la caixa de fusta i es gronxa a la filigrana de les sagetes.

Ell decideix quina hora és i quan es tanca.

Arrosseguem els passos per la penombra de verdures podrides, abraçats fort l’un contra l’altre sota el metall d’un cel invisible, resiliència de l’aliatge forjat en absència d’atmosfera.

Amalgama de terra i de rovell, la darrera besada.

_20160123_110123

La serp

La serp arraconada contra el talús,
mossega i fuig, mossega i mor,
enclava l’ullal tan endins com pot.

Dos forats de color de gos com fuig,
són els galons de la victòria
i la necrosi de la carn.

Tant d’ella com n’estava i un mal averany erràtic
l’ha transmutat en turbulència corpòria
de terra entre l’arítjol.

_20160121_195715

Vespral

Quan arribaré a la vila,
pujaré dalt la talaia
per apaivagar-me l’ànsia.

Em perfumaré les grenyes
amb pàmpols d’una figuera,
quan l’afalagui el terral.

Dauraré les espardenyes
pels carrers plens de sauló,
amb l’amanyac del crepuscle.

M’enlairaré com el duc,
cap a la lluna rodona,
per furtar-li una besada.

Inventaré la nit més llarga de l’estiu,
a redós d’una pluja d’estels,
per veure’t un instant la cara.

Guarniré la frisança d’escoltar-te,
amb les bombetes de colors
de l’envelat de la plaça.

O acabaré fabricant somnis
amb el crepiteig de la palla,
a l’abrigall d’una màrfega.

I l’endemà marxaré del poble,
igual com vaig arribar,
sense saber si tu hi eres.

_20160118_210141.JPG

El viatge

Llambregades furtives pels revolts del viarany,
la tartana destartalada tragina cap una altra dimensió,
els viatgers obsedits de reencarnacions angostes.

L’aire és més fi com més s’enfila per la cicatriu del cingle,
estremiment de les llaunes i transfiguració dels cossos curulls,
l’estigma de la mutació, entatxat a les freixures.

Ningú els hi tornarà l’import del bitllet, ni a cap se li acudiria demanar-lo,
urpes dels esbarzers els saluden arrapades a les parets de l’espadat,
el xòfer riu, rígid, la rialla descolorida dels ninots de cera.

Grall d’un corb majestuós, negre-blau iridescent, suspès dalt la cornisa de roca.
Xerric d’estremiment en el panteix del motor, sotrac preludi del silenci.
Estable una fracció de segon, a l’atra vessant, l’estimball i no baixen passatgers.

14490069135_d91df0c203_o.jpg

Tot ha començat ara

Tot ha començat ara,
quan un potser ha omplert el buit d’un no ho sé
i ha engegat el mecanisme del dubte.

Ara,
que la música es reparteix el temps amb el silenci,
iniciant la simfonia dels astres.

Tot comença
amb cada dent del pinyó acoblant-se a cada vall de la corona,
una roda en mou una altra en un engranatge sense fi

Tot ha començat ara,
quan la levitat dels cossos en gravitació,
els subjuga a la maquinària subtil de les polaritats.

Tot ha començat
en l’instant que ensopeguem rostre amb rostre,
al recer del vent primitiu que ens arrossega.

_20160115_225953

 

La cabana del bosc

Ara s’ha posat a nevar,
els flocs que cauen al ritme d’una flauta rogallosa,
m’emblanquinen els cabells com les cendres d’un dol anticipat.
Cap foc em reconforta com aquest fred que em travessa les entranyes,
dempeus, estiro el coll per escrutar el núvol entre les agulles dels pins.
Cap somriure és més càlid que el rictus que m’atenalla el rostre, tot és gris.
Mentre torno pel corriol, els branquillons trenquen el silenci sota els meus peus
i des de la cabana m’arriba l’olor del foc apagant-se.
Ja sé que pararà de nevar quan entri per revifar-lo,
per això alenteixo el pas tot el que puc.

img_5783

Una festa com les d’abans (tres tankas)

IMG_20160101_144333Compto fins a tres,
tanco els ulls i ja no hi sóc.
Plovisna cendra,
ombres fent equilibris
en el guspireig dels leds.

Bromall de plata,
la memòria de les mans
és magre consol.
La cremor de l’entrecuix
s’ha dissipat entre els dits.

El fred i l’enyor
d’una festa com abans.
Espai de caure!
La vorera llissenca,
aixeregall d’estrelles.