Flores rojas (a Juan José Murall)

Se han abierto todas las flores antes de tiempo. Se han abierto demasiado, sobre todo las rojas han manchado toda la llanura y ahora no hay quien quite tanta sangre de los ojos.

Volveremos dando la espalda al sol poniente, nuestras largas sombras nos marcarán el camino mil veces desandado, hasta que no las veamos.

¡Que llegue ya la noche! Y entonces nos perderemos en la llanura de las flores rojas. Oscuridad y estrellas.

L’andana

Deixo passar un tren.

El banc de l’andana és el meu univers, acollidora pedra freda.

En passa un altre.

La megafonia apaivaga qualsevol cabòria. Dicció deficient de llengua tumefacta.

Entra xerricant el cap de la bèstia de ferro. Els peus es neguitejen, els cossos s’apressen en el pavor de l’atmòsfera comprimida del túnel.

El banc segueix fred, univers comfortable. Aquest tren tampoc l’agafo.

Ciclopoema

Vent de cara.

Arrenca una llàgrima que inventa un camí de verí vibrant per la templa.

De cua d’ull, com passen volant les cases, garrofers i oliveres, metzina de tarongina a ple pulmó i floreta de l’ametller de lentitud obstinada.

Vent de cara.

Cap a casa, a bloc, amb tot, les bieles roentes i el lactat verinós dibuixant estrelletes blanques damunt l’asfalt.

Vent de cara.

Una abella s’arrapa al coulotte i progessa com pot sobre el niló. S’ha ficat en una escapada que no és la seva i a la fi, punxa la cuixa que la trontolla.

Tants verins i només un antídot.

Vent de cara.