Aquella part on els plecs i les revores són més sensibles al tacte.
Agafar una fulla tremolosa
que ha portat la saligarda,
abans que no caigui a terra
i posar-la entre les pàgines d’un llibre vell.
Llegir entre línies
dos versos inflats de promeses,
recitats al ritme d’una vocalització profunda
i absorvir-ne tota l’essència fins l’èxtasi.
I explicar-li que els poemes
es perdrien en l’oblit
sense la seva presència,
abans d’allitar-la de nou entre les pàgines.
Nia,
igual com el pardal
en el fullam de la murta,
nia el teu nom
en l’obac de la gola
i el desig, Nia,
en l’espessor del murtal.
Verd verí de la llum, desembrolla cabelleres entre el brancatge bru de les teves cames.
El ressol enlluerna la suor que llepen les savines d’ombra migrada, captaires de desig aprop dels sorrals.
Clapoteig en l’aiguamoll salobre, els meus dits com puces de platja, corren insadollables pels teus peus enfangats.
La sombra de la sabina
Verde veneno de luz, desenmaraña cabelleras entre el ramaje atezado de tus piernas.
El resol deslumbra el sudor que lamen las sabinas de sombra huidiza, pedigüeñas de deseo cerca de los arenales.
Chapoteo en la marisma salobre, mis dedos como pulgas de agua, corren insaciables por tus pies enlodados.
Me pregunto si encontraré la forma de beberte,
cuando tenga la garganta seca por aventurar tu nombre,
misterio entre los secretos.
Camino sin avanzar por un páramo baldío, sólo interrumpido por inmensos arenales donde me hundo hasta la razón y el delirio.
Tendré que respirarte si me falta el aire tras tanto anhelarte,
suroeste de mis albas azules y tus rojos atardeceres,
paréntesis de la calima de los días.
Vientos encontrados nos arremolinan en un recodo del camino y llenan nuestras bocas de polvo.
Antes de desfallecer, aprenderé a comerte,
sin hambre, de pura desazón hasta el empacho,
sobre una roca o en un vagón destartalado.
La mesa no importa mientras el dolor de los mordiscos sea generoso y la sangre pueda lavar la opacidad de las brumas en mis ojos.
Un pájaro se ha dormido en los rizos de tu pelo,
déjalo, no lo despiertes con el roce de los dedos.
Exhausto de volar en el profundo estanque de tus ojos,
ahora se desliza entre el reflejo verde y el cielo.
Deja que guarde un aliento de calor en su liviano cuerpo,
el que ha robado cuando revoloteaba sobre el valle de tu pecho.
Se irá aún de noche, con el alba roja de tus labios abiertos,
pero mientras tanto, no lo despiertes de su sueño.
by El Lu
Em passo les nits
recordant caloroses
vesprades d’estiu.
Com transitava
les carenes cremades
per un raig làser.
M’enfonsava
en alguns porus oberts,
com a les dunes.
Sense assadollar
la set, bevia en l’obac
d’aquells erms salats.
Borbollons de sang,
bombejaven les temples
sota l’embat del sol.
Nu sobre els llençols,
ara rauquen granotes,
la mifa plora.
De no passar-hi,
tots els corriols s’embosquen.
Petjes que foren.
S’enfila un cactus
per oferir a la lluna
flor perfumada.
I entre les punxes,
només l’ocell consentit
gosa libar-la.
La viscositat dels fluids
és la capacitat que tenen
d’oposar-se al seu propi fluxe.
Un peu atrapat als baixos del llençol
pugna per alliberar-se
amb un esforç extenuant.
L’augment de l’escalfor del fluid
en produeix una minva
de la viscositat, palpable.
Quan la taca es refredi
no serà gens agradable
la sensació de fredor a l’esquena.
La força amb la que el fluid
arrastra els fluids adjacents,
en determina la viscositat.
El coixi fa molta olor
després d’haver-te’l posat
a sota de la ronyonada.
La composició del fluid i la pressió
també en condicionen
la viscositat i el fluxe.
Només de pensar en menjar,
diràs que ja noto el gust
de les torrades a la boca.
El alba desgarra unos retazos de nubes lechosas que enturbian la sierra,
igual que los sueños opresivos se desvanecen un poco con la proximidad del día.
No es una vigilia, sino la duermevela de los insomnes, un vagar por los espacios
oníricos con los ojos abiertos.
Una flor de cactus se abre a la luz de la luna y esparce su perfume dulzón, como de puta vieja, por el pequeño jardín.
Todavía veo tu culo en mi mano y flota en mis neuronas el olor de tu coño anhelante, cuando estábamos sentados en la bancada de piedra de la plazoleta, hace apenas cinco minutos.
Se ha terminado el café, pero la taza aún está caliente encima de la mesita. No hay que dejarla enfriar hasta vaciar la cafetera, luego, la excitación enmascarará a la desidia.
Puede que hoy no salga el sol. Mejor. Será como llevar pegadas las sábanas y tu recuerdo, hasta que vuelva a verte, esta noche.
 |
| foto de: Violeta de mil colores flickr.com/photos/itafloress/5098055859/ |
Naveguem pels límits de la galàxia, amb el creuer espacial Long Rider. Fa deu mesos que vam deixar la Terra i la tensió entre la tripulació impregna l’ambient.
Avui hem avistat les dues llunes del sistema de Penèlope. La capità Hendricks el contempla pel gran finestral, arrepenjada al tauler de comunicacions. Els seus cabells rossos li cauen desordenats per l’esquena fins al cul, que es revela sota les malles cenyides.
Quan es tomba, de sobte i em veu mirant fixament aquell meravellós sistema planetari, avança cap a mi i se’m planta al davant, tant a prop que respiro el seu alè, tant, que els nostres cabells s’acosten i es barregen per l’electricitat estàtica. Tant a prop que no sé si em somriu, només veig els meus ulls reflectits en els seus, grossos i encesos d’impaciència. Som de la mateixa alçada i els nostres cossos s’acosten i es toquen allà on coincideixen el desig i la torbació. Les mans busquen els sexes tumefactes i les nostres boques s’uneixen en una mossegada ansiosa.
La faig girar dolçament i s’arrepenja al tauler de control. Em bressolo amb els llums intermitents dels senyals de radar sobre els seus cabells i les natges suades. Els impulsos radioelèctrics acompassen el nostre viatge interestel•lar, la resta és silenci.
Només un paisatge omple tots els meus sentits, una lluna minvant, una lluna creixent i enming, un magnífic forat negre.
 |
| news.nationalgeographic. com |
fato del temps 