L’oblit de la molsa

M’ha sorprés la nit, perdut per un andurrial de somnis podrits, poemes de merda.
Un gos me va munyint los records a cops de pota. L’oblit de la molsa.

Sóc un home boig, per un bri de palla, per un pèl de xona,
per un gra de sorra, per un pas de pardal, una mà de blanc, volta que és vals.

No hi ha espai entre el teu no res i el meu tot. Abastem universos entre els dits,
ens precipitem en abismes dissenyats amb molta antel·lació.

Mentre els violins filen paisatges nevats, descordo un nus gordià
abans de que el trencanous es torni príncep, abans inclús, de tocar en terra.

Cap sorpresa, només molta amargor en la caiguda i una mica d’incertesa en l’aterratge.
Vam néixer per això? Quina pregunta més tonta i més inoportuna.

Veig xiquets plorant, dones pe’n terra. La ideologia versàtil, merda de poemes.
Aberració de la lent, en capses plenes de grumolls de porexpan.

IMG_20141221_132417.JPG

Anuncis