Quan érem estiuejants

Quan érem estiuejants, la vida passava mentre el temps dormia aturat sobre el marbre d’un velador del jardí i un rellotge de sol li donava a cadascú l’hora que més li convenia. Una brisa accidental feia voleiar els estors en la penombra dels salons a l’hora de la migdiada.
Érem estiuejants i anàvem als llocs a fer-hi estada, quan estar era l’únic que calia fer entre la lectura, els àpats, els jocs de cartes i els diàlegs profunds que sosteniem amb les nimfes d’un tapís pudent de floridura.
Quan érem estiuejants, els quartos de les minyones éren els més frescos de la casa i només allà s’hi podien escoltar, en secret, els hits de la música moderna que sonàven a la ràdio.
Estiuejàvem de juny a octubre, sense fer gaire cas del calendari, però cada any en acabar les vacances, tornàvem a la ciutat un any més grans i amb la sensació que seguiem sent estiuejants tot l’hivern.
Una impressió que mai no m’ha abandonat del tot.

F 10

Anuncis

Haikus de la flor del cashmere

El tros de paper
on he escrit aquesta nit,
t’acaricia.

Viatje en el temps,
entorn la flor del cashmere
d’un domàs lluent.

La borra es posa
als racons més angostos
on no hi passa un dit.

Degota un nocturn,
al piano atrotinat,
esquitx de cava.

Un glavi de llum
estripa el paper pintat,
les roses sagnen.

Formigues negres,
grosses i atrafegades,
el meu darrer poema.

_20160531_202754

Carrer de l’argenteria

Ens somio asseguts en un bar del carrer de l’argenteria, cap amb cap, aiguabarreig dels cabells, els peus tocant-se.

Som dos arqueòlegs excavant amb les mans lligades, els ulls voltant erràtics pels redols dels gots sobre de la taula, el jaciment de la conxorxa.

Les hores llisquen per les llàgrimes del vi negre, a la recerca de fragments d’un passat remot i desenterrem rostres i noms en les estratigrafies de la memòria.

El gust del vi begut no emmascara el vi tastat.

Un diable viu en el rellotge que penja a la paret rera la barra, el veig com entra i surt per les escletxes de la caixa de fusta i es gronxa a la filigrana de les sagetes.

Ell decideix quina hora és i quan es tanca.

Arrosseguem els passos per la penombra de verdures podrides, abraçats fort l’un contra l’altre sota el metall d’un cel invisible, resiliència de l’aliatge forjat en absència d’atmosfera.

Amalgama de terra i de rovell, la darrera besada.

_20160123_110123

Vespral

Quan arribaré a la vila,
pujaré dalt la talaia
per apaivagar-me l’ànsia.

Em perfumaré les grenyes
amb pàmpols d’una figuera,
quan l’afalagui el terral.

Dauraré les espardenyes
pels carrers plens de sauló,
amb l’amanyac del crepuscle.

M’enlairaré com el duc,
cap a la lluna rodona,
per furtar-li una besada.

Inventaré la nit més llarga de l’estiu,
a redós d’una pluja d’estels,
per veure’t un instant la cara.

Guarniré la frisança d’escoltar-te,
amb les bombetes de colors
de l’envelat de la plaça.

O acabaré fabricant somnis
amb el crepiteig de la palla,
a l’abrigall d’una màrfega.

I l’endemà marxaré del poble,
igual com vaig arribar,
sense saber si tu hi eres.

_20160118_210141.JPG

Una festa com les d’abans (tres tankas)

IMG_20160101_144333Compto fins a tres,
tanco els ulls i ja no hi sóc.
Plovisna cendra,
ombres fent equilibris
en el guspireig dels leds.

Bromall de plata,
la memòria de les mans
és magre consol.
La cremor de l’entrecuix
s’ha dissipat entre els dits.

El fred i l’enyor
d’una festa com abans.
Espai de caure!
La vorera llissenca,
aixeregall d’estrelles.

Los ulls clucs

Vagarejo les motllures a penes intuïdes de la finestra repintada cent vegades i els plecs de la cortineta frunzida, los ulls clucs couen del fum que regolfa.

Una llenya de garrofer massa tendra, bàlsam per l’enuig, em perfuma el trànsit de l’avui arenós a un ahir basàltic.

Los hòmens parlen al menjador, la gravetat de les veus i dels rostres ocults per un núvol de tabac negre, gent compromesa.

Ràbia, por i determinació s’escolen dessota una llosa d’oprobi, frisa la pell encallida, el nostre moment és aprop.

Espetega la bromera quan toca el ferro roent de la cuina econòmica, lo manoll d’herbes del caldo l’espenteja pel broc escantellat de l’olla de terra.

Una pota de pollastre dibuixa la falç i el martell al baf del vidre amb una pastanaga bullida, jo arrecerat en una puntada de la manteleta de ma iaia.

Los ulls ben apretats, passejo les juntes de les manises damunt la pica com un laberint d’on no vull sortir i m’esquitxa l’aigua gelada que raja atriboladament de l’aixeta.

_20151211_110556

Lo cap catxo i avant (a Martí)

S’obre una escletxa entre els pàmpols,
roig en la tardor encara tèbia de llevantada
i d’evocacions remolinant-se baix del parral.

Albiro un cel de ventada amb la terregada als ulls,
roig d’un crepuscle inesperat
contra la pedra que fou rostre.

Avancem amb lo cap catxo
i les branques seques ens obren clivelles al cap,
roig de les mandarines ferides, degotant senderi.

_20151101_215154

El Margenador

De què parlàvem? ah sí,
de la certesa de sentir-te observat quan camines vora un marge.
No són els forats des d’on t’escruten els rèptils,
sinó la mirada franca de les pedres,
on s’hi reflecteix el teu nucli mineral, allò que et neguiteja.

Però quan gires el cap, no veus rostre ni ulls que t’esguardin,
perquè només el margenador reconeix la cara de la pedra
i l’acarona, abans de posar-les l’una al costat de l’altra,
amb reverència, reble i filada.
Inquietud de la roca que et conforma, vibrant a la freqüència dels còdols.

Somni d’una nit d’estiu (a Paco Alemany)

Anem a Aldover, anem a Aldover i tan germana no ve.
Soldó a grapats i rendilla a la boca, juguem a futbol amb la lluna plena, un partit infinit.
Foguerades a la platja, baldanes i garnatxa i molta herba cremada. La fum entre els tamarius.

Anem a Aldover, anem a Aldover i menjarem carn de corder.
Clausurarem un juliol i n’inaugurarem un altre, amb espurnetes al riu i formigues a les cames.
Desgranarem estrelles de mangrana, lo suc entre els dits, la poesia als llavis i dolor al ventre de tant riure.

Anem a Aldover, anem a Aldover i tan germana, potser.
Som los sombis d’una nit d’estiu. Les mans no tenen espera a la carrossa de la ventafocs, menada per dos cavalls, saltant los horts d’aubergínies.

Anem a Aldover, anem a Aldover i tu si vens, també.
Si no mos encantem, encara veurem sortir lo sol al Garxal i Clàudio mos farà un bon esmorzar.
Baixarem navegant pel canal, amb un Nautilus destartalat. Los pèls dels braços eriçats del fred, les cuixes roentes de tant fregar-se.

Anem a Aldover, anem a Aldover i tornarem l’any que ve.
Lo cap per la finestra, l’airet a la cara.
A la pantalla negra de les parpelles es projecta la pel·lícula d’un somni que ja no tindrem.
Anem a Aldover, anem a Aldover, anem a Aldover…

DSCN1158