Les paraules

Ara cal una viola sota les paraules, una melodia de cordes fregades que les sustenti i un recer a l’ombra de les notes que n’adormi el sentit, mentre ressonen en un passatge hipnòtic, carrer avall.
Vibra l’artell de la mà de l’arc que dirigeix els mots contra la mort petita, inconstant, del rapsoda.

Ara vull una soca sota la paraula, rabassa que l’atrapa amb l’urpa morta d’arrels i terra i una mà encallida que l’ascla.
Destral mallada contra el còdul, astelles fetes renecs amb tot el sentit que els hi dóna l’olor de la sang dels garrofers.

Ara tinc pedra sota les paraules i un resquill m’esquinça la carn i el tendó de la mà nugosa, entumida pel retruc del pic.
Pedra sobre pedra, en un marge fet de forats on s’amaguen bèsties sense nom i els crits n’emmudeixen.

Ara poseu la paraula damunt del ferro. Passamà roent atiat contra l’enclusa per un mall implacable, la mà endurida pel mànec calent, el braç que mai s’esgota i les llimalles incandescents, extingint’se contra el cuir ignífug del manil sobre el pit poderós del ferrer, del poeta, de tot un poble.

_20170818_003158

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Fulla entre pàgines

Agafar una fulla tremolosa
que ha portat la saligarda,
abans que no caigui a terra
i posar-la entre les pàgines d’un llibre vell.

Llegir entre línies
dos versos inflats de promeses,
recitats al ritme d’una vocalització profunda
i absorvir-ne tota l’essència fins l’èxtasi.

I explicar-li que els poemes
es perdrien en l’oblit
sense la seva presència,
abans d’allitar-la de nou entre les pàgines.

_20170807_221849

Cada fletxa

Cada fletxa que surt de l’arc, és una projecció conscient del teu ser, la seva direcció és indiferent, l’objectiu, una representació de la perfecció en l’abandonament absolut.

Cada fletxa del teu buirac, l’has fet per llençar-la fins que no pugui volar més, aleshores cremaràs el que en quedi o en faràs estaques.

Cada fletxa trencada és la constatació de la teva fragilitat, sempre reparable, fins a deixar de ser-ho.

Cada fletxa perduda, és un tu bandejat pel destí, no hi renunciis mai però segueix endavant.

PicsArt_08-05-03.15.42

Quan érem estiuejants

Quan érem estiuejants, la vida passava mentre el temps dormia aturat sobre el marbre d’un velador del jardí i un rellotge de sol li donava a cadascú l’hora que més li convenia. Una brisa accidental feia voleiar els estors en la penombra dels salons a l’hora de la migdiada.
Érem estiuejants i anàvem als llocs a fer-hi estada, quan estar era l’únic que calia fer entre la lectura, els àpats, els jocs de cartes i els diàlegs profunds que sosteniem amb les nimfes d’un tapís pudent de floridura.
Quan érem estiuejants, els quartos de les minyones éren els més frescos de la casa i només allà s’hi podien escoltar, en secret, els hits de la música moderna que sonàven a la ràdio.
Estiuejàvem de juny a octubre, sense fer gaire cas del calendari, però cada any en acabar les vacances, tornàvem a la ciutat un any més grans i amb la sensació que seguiem sent estiuejants tot l’hivern.
Una impressió que mai no m’ha abandonat del tot.

F 10

Per un retrat

Per contemplar un retrat,

he estat condemnat a vagar nu

per la presó incondicional de sorra fina.

Barrat al matí en l’horitzó de la mar

i les bromes salines.

El rostre fuetejat amb cabells de posidònia,

olor de marinada.

Torturat amb l’amanyac del sol vespral

que no em deixa aclucar els ulls.

Castigat a l’ostracisme del silenci,

sota un sostre rematxat d’estels

que acaricio amb la punta dels dits

però no puc agafar,

com un retrat.

_20170801_210905

Haikus de la troana

Tantes abelles
que no queda lloc per mi,
baix la troana.

Si al juny agosta,
quina alfàbrega tindré
per a fer el pesto?

Surt l’aigua clara
del brollador, encara rai.
Però està calenta!

La gata es fa gran,
està aprenent a caçar
fulles de parra.

I jo també aprenc
a construïr universos
amb fulles seques.

_20170627_142915

Libro y geranio

Persiste el olor a ceniza húmeda en la sala de ventanales desgajados.
Aún crepita en los oídos, la pira de los libros depurados.
Nadie sabe lo que vale el silencio como el anaquel vacío a culatazos,
combado bajo el polvo de los caminos de cunetas atestadas.
Madera acuchillada a consignas.
Astillas y sangre en las cabezas rapadas.
Astillas y lágrimas en las espaldas dobladas.

Hoy es seis de junio, amiga mía.
Esta mañana fría, toma conciencia de mis pies y de tus manos,
de nuestra fuerza y nuestro talento.
Nadie conoce el valor de la algarabía como la plaza,
el sol iluminando cada rincón y cada esquina.
El grito es un aire limpio que barre la calle, llena de amigas y hermanos.
En un balcón, hierro forjado por el brazo libertario,
sobre la silla hay un libro y en el suelo, un geranio.

The attendees lining up to cross the two vertices of V into A

Haikus de primavera

Segando nubes,
nunca llegó tan pronto,
la golondrina.

El viento frío,
nunca vino tan tarde.
Nieve en los picos._20170511_105134

Llueve y un rayo
nunca cayó tan cerca.
Olor de azufre.

Tan ocupado,
nunca estuvo tan lejos
cualquier trabajo.

Sol de tormenta.
Nunca me quemó tanto
la primavera.