Quan érem estiuejants

Quan érem estiuejants, la vida passava mentre el temps dormia aturat sobre el marbre d’un velador del jardí i un rellotge de sol li donava a cadascú l’hora que més li convenia. Una brisa accidental feia voleiar els estors en la penombra dels salons a l’hora de la migdiada.
Érem estiuejants i anàvem als llocs a fer-hi estada, quan estar era l’únic que calia fer entre la lectura, els àpats, els jocs de cartes i els diàlegs profunds que sosteniem amb les nimfes d’un tapís pudent de floridura.
Quan érem estiuejants, els quartos de les minyones éren els més frescos de la casa i només allà s’hi podien escoltar, en secret, els hits de la música moderna que sonàven a la ràdio.
Estiuejàvem de juny a octubre, sense fer gaire cas del calendari, però cada any en acabar les vacances, tornàvem a la ciutat un any més grans i amb la sensació que seguiem sent estiuejants tot l’hivern.
Una impressió que mai no m’ha abandonat del tot.

F 10

Anuncis

Per un retrat

Per contemplar un retrat,

he estat condemnat a vagar nu

per la presó incondicional de sorra fina.

Barrat al matí en l’horitzó de la mar

i les bromes salines.

El rostre fuetejat amb cabells de posidònia,

olor de marinada.

Torturat amb l’amanyac del sol vespral

que no em deixa aclucar els ulls.

Castigat a l’ostracisme del silenci,

sota un sostre rematxat d’estels

que acaricio amb la punta dels dits

però no puc agafar,

com un retrat.

_20170801_210905

Haikus de la troana

Tantes abelles
que no queda lloc per mi,
baix la troana.

Si al juny agosta,
quina alfàbrega tindré
per a fer el pesto?

Surt l’aigua clara
del brollador, encara rai.
Però està calenta!

La gata es fa gran,
està aprenent a caçar
fulles de parra.

I jo també aprenc
a construïr universos
amb fulles seques.

_20170627_142915

Libro y geranio

Persiste el olor a ceniza húmeda en la sala de ventanales desgajados.
Aún crepita en los oídos, la pira de los libros depurados.
Nadie sabe lo que vale el silencio como el anaquel vacío a culatazos,
combado bajo el polvo de los caminos de cunetas atestadas.
Madera acuchillada a consignas.
Astillas y sangre en las cabezas rapadas.
Astillas y lágrimas en las espaldas dobladas.

Hoy es seis de junio, amiga mía.
Esta mañana fría, toma conciencia de mis pies y de tus manos,
de nuestra fuerza y nuestro talento.
Nadie conoce el valor de la algarabía como la plaza,
el sol iluminando cada rincón y cada esquina.
El grito es un aire limpio que barre la calle, llena de amigas y hermanos.
En un balcón, hierro forjado por el brazo libertario,
sobre la silla hay un libro y en el suelo, un geranio.

The attendees lining up to cross the two vertices of V into A

Haikus de primavera

Segando nubes,
nunca llegó tan pronto,
la golondrina.

El viento frío,
nunca vino tan tarde.
Nieve en los picos._20170511_105134

Llueve y un rayo
nunca cayó tan cerca.
Olor de azufre.

Tan ocupado,
nunca estuvo tan lejos
cualquier trabajo.

Sol de tormenta.
Nunca me quemó tanto
la primavera.

Dimecres, 2:22

Qualsevol dimecres,
quan les hores es destensen,
clapota la roba estesa, sense cap vent que bufi.
Llençols rebregats en un desfici de no-violència.

Un dimecres qualsevol,
quan s’afluixa la tibantor de les hores,
els agenollats m’enclaven ullalades en una pulsió despietada.
Res recomforta com un regalim de sang freda, galta avall.

Un d’aquests dimecres,
podria arrencar les sagetes mortes dels rellotges
i assassinar amb elles,
els tirans de les hores relaxades.

_20170503_033216

La porta tancada (a Amy Winehouse)

Amapola Garrido escomet un cop més la porta tancada i es torna a esberlar el cap contra el roure massís.

Back to black

Tatxonadures rovellades degoten coaguls on s’emmiralla la seva determinació. Són les úniques llàgrimes d’aquest flaixback repetit fins l’oix.

Back to black

Les grenyes ensangonades li oculten els badalls i les fissures del crani, finestres obertes per albirar móns més íntims i infinitament més porpra que els ocults en la negror darrere la porta tancada.

Back to black

Amapola Garrido sent com se li enclaven ben fondes les estelles de fusta i en el paroxisme es produeix el miracle de la resurrecció neuronal.

Back to black

És tan gran el delit, que envesteix novament amb el cap cot, ariet cornut helicoïdal, contra la porta tancada.

Back to black

Amapola Garrido no és Amy Winehouse, però té una retirada.

_20170317_203527

L’ombra de l’astor

S’estén l’ombra de l’astor, com una taca de pànic vessat pel codolar.

L’amenaça de rapinya gela la tebior del cau i paralitza la sang calenta.

S’eixampla el contorn de les ales contra un blau de malastruc.

Tan aviat s’atancen com s’esmunyen dels ulls enlluernats.

Esgarip distant i perfums de floresta.

Què prompte es podreix la carn a la solana.

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA