Ara navegues indolent i altiu, les aigües estígies,
mossegant l’òbol de Caront amb tanta cobdícia,
que te l’empassaràs per no pagar-li el barcatge.
T’enfonsaràs fins a l’Hades, on esperes fer bons negocis.
Només un detall se t’escapa, que els teus amics
et van posar una moneda falsa a la boca.
M’he quedat mirant palplantat, el carrer per on has marxat,
relleu de les llambordes i bassals d’aigua entre el granit.
Allà on es troben les línies d’un passat imperfecte,
la mirada glacial ha cremat el relat de la teva bellesa desenfocada.
Per la boca oberta s’escapen els hàlits sense noms ni consciència,
papallones s’esvaeixen balcons amunt contra el blau diàfan,
s’encenen i s’arremolinen amb el roig una dansa del remordiment,
es difuminen i es fonen en el negre les exèquies de l’oblit.
Només roman la humitat enganxada al cos i les dents gelades,
notes blanques en un pentagrama de baixa tensió.
Una pedra de marge cenyida en la creu de l’ametller,
un brillant encastat a l’os, palesa la pàtina de l’argent deslluït.
fato del temps 