Esvalotat s’amaga el noi,
dels companys que el persegueixen
pels bancals llaurats, humits de pluja d’estiu.

Sota el silenci de l’arbre, immòbil,
la terra tèbia entre els dits dels peus,
es fa soca, branca i punxa.

El xivarri del amics que s’esvaeix
i el piular d’un verderol
que li pregunta què fa.

L’esguard aturat en una fulla,
l’anvers, llum, pols i xinxa,
el revers, ombra, gota i pulgó.

Dos mons en una fulla,
quants mons en un de sol!
Juga a ser Déu sota el taronger que l’arrecera.