No tornaré a mirar els ulls de la bèstia
i no perquè m’espanti, sinó perquè s’ha ocultat
en la densitat de  l’esbarzer.
Fugia esporuguida d’una presència. La meva?
No l’he volgut seguir, no tenia cap sentit.

S’ha amagat i quan giraré cua,
sortirà cautelosa del seu entaforall
i es rebolcarà en un llot d’argila.
Després vindrà a empastifar algun roc ben gros
d’aprop de casa, amb el pèl enfangat i pudent.

La propera vegada que me la trobi, no la miraré als ulls,
faré com si no la veigués
i passaré de llarg d’allà on ella s’estigui.
Ves a saber si aleshores no m’empaitarà pel darrera,
pensant-se que m’havia intimidat.

Si és així, la tornaré a mirar als ulls,
ni amb odi ni amb por, sinó de bèstia a bèstia
i es tornarà a escapolir entre les mates
i a la nit vindrà a empixumar alguna soca
d’olivera, aprop de casa.