Fa tanta seca
que a la casa esfondrada,
ombres s’hi acimen.
Vora el camí vell,
masos abandonats i
closques de cargol.
Una tronada,
quatre gotes, tots gaudim
de l’engany del rap.
Després d’un aiguat,
qui no s’ha trobat catxels
a la garriga?
Fa tanta seca
que a la casa esfondrada,
ombres s’hi acimen.
Vora el camí vell,
masos abandonats i
closques de cargol.
Una tronada,
quatre gotes, tots gaudim
de l’engany del rap.
Després d’un aiguat,
qui no s’ha trobat catxels
a la garriga?
Amic, en la tempesta plou tant que l’aigua no es pot beure i el riu baixa tan ple que no pots nedar, sinó ofegar-te.
La teva pell s’arrufa i es clivella la membrana impermeable que fins ara et mantenia eixut.
En la tempesta, el vent et fa respirar quan ja no te’n recordes.
T’ataranta pels crestalls quan les pedres volen sobre el cap acotat inútilment.
Cada pas contra el mur intangible, fas un salt sobre la gúmena, sempre d’anada.
Mira com s’arremolina tota la merda en un vòrtex de rebuig, com l’escup i es difumina en alçàries insondables.
Amic, en la tempesta, el torb et fereix les parpelles i la sang de la cara tallada assenyala el camí sobre la neu a tants peus congelats com et segueixen.
Creix la congesta, ho abraça tot. Tot ho silencia i ho cobreix fins la transubstanciació.
És aleshores que un sol esmorteït pot travessar-te, quan ja res no et commou i la teva resposta és una lànguida refracció amb tots els colors de l’espectre de la llum.
Encara la tempesta, amic. Res més no hi ha defora.
Has vingut a deshora,
perquè mirava cap al sud
esperant la llum de l’alba,
amb la mar llepant-me els peus
i arribes tu,
embarassada d’escalf,
per omplir-me els ulls de sorra,
garbinada de desembre.
Lo gos embornant
tota la nit i a l’alba,
crostes d’ametla.
Faig un bon raïm.
Quan marxen les avespes,
cullo carcasses.
Menjar escarabats
és la manera que tinc
de tastar figues.
El gat és el rei.
Al ratolí se’l menja
però a mi em desploma.
Ara cal una viola sota les paraules, una melodia de cordes fregades que les sustenti i un recer a l’ombra de les notes que n’adormi el sentit, mentre ressonen en un passatge hipnòtic, carrer avall.
Vibra l’artell de la mà de l’arc que dirigeix els mots contra la mort petita, inconstant, del rapsoda.
Ara vull una soca sota la paraula, rabassa que l’atrapa amb l’urpa morta d’arrels i terra i una mà encallida que l’ascla.
Destral mallada contra el còdul, astelles fetes renecs amb tot el sentit que els hi dóna l’olor de la sang dels garrofers.
Ara tinc pedra sota les paraules i un resquill m’esquinça la carn i el tendó de la mà nugosa, entumida pel retruc del pic.
Pedra sobre pedra, en un marge fet de forats on s’amaguen bèsties sense nom i els crits n’emmudeixen.
Ara poseu la paraula damunt del ferro. Passamà roent atiat contra l’enclusa per un mall implacable, la mà endurida pel mànec calent, el braç que mai s’esgota i les llimalles incandescents, extingint’se contra el cuir ignífug del manil sobre el pit poderós del ferrer, del poeta, de tot un poble.
Agafar una fulla tremolosa
que ha portat la saligarda,
abans que no caigui a terra
i posar-la entre les pàgines d’un llibre vell.
Llegir entre línies
dos versos inflats de promeses,
recitats al ritme d’una vocalització profunda
i absorvir-ne tota l’essència fins l’èxtasi.
I explicar-li que els poemes
es perdrien en l’oblit
sense la seva presència,
abans d’allitar-la de nou entre les pàgines.
Cada fletxa que surt de l’arc, és una projecció conscient del teu ser, la seva direcció és indiferent, l’objectiu, una representació de la perfecció en l’abandonament absolut.
Cada fletxa del teu buirac, l’has fet per llençar-la fins que no pugui volar més, aleshores cremaràs el que en quedi o en faràs estaques.
Cada fletxa trencada és la constatació de la teva fragilitat, sempre reparable, fins a deixar de ser-ho.
Cada fletxa perduda, és un tu bandejat pel destí, no hi renunciis mai però segueix endavant.
Nia,
igual com el pardal
en el fullam de la murta,
nia el teu nom
en l’obac de la gola
i el desig, Nia,
en l’espessor del murtal.