Quan érem estiuejants, la vida passava mentre el temps dormia aturat sobre el marbre d’un velador del jardí i un rellotge de sol li donava a cadascú l’hora que més li convenia. Una brisa accidental feia voleiar els estors en la penombra dels salons a l’hora de la migdiada.
Érem estiuejants i anàvem als llocs a fer-hi estada, quan estar era l’únic que calia fer entre la lectura, els àpats, els jocs de cartes i els diàlegs profunds que sosteniem amb les nimfes d’un tapís pudent de floridura.
Quan érem estiuejants, els quartos de les minyones éren els més frescos de la casa i només allà s’hi podien escoltar, en secret, els hits de la música moderna que sonàven a la ràdio.
Estiuejàvem de juny a octubre, sense fer gaire cas del calendari, però cada any en acabar les vacances, tornàvem a la ciutat un any més grans i amb la sensació que seguiem sent estiuejants tot l’hivern.
Una impressió que mai no m’ha abandonat del tot.