La pedra, la terra, l’aigua i l’aire que ens bressola i el nostre vagarejar entre el paisatge.
Visc en un limbe
i des d’aquesta obaga
no veig mai el cel.
Tan sols una llum
filtra la nervadura,
verda i difosa.
Tal com vaig menjant,
la casa se’m va arrupint
i es fa més fosca.
Ni hi plou ni hi fa sol
i no penso treure el cap
per esbrinar-ho.
Em creia a recer,
al revers de la fulla,
però el vent m’ha traït.
M’hi trobo molt bé
a casa, però pel meu gust
hi ha massa pugons.
A la serra del boix, la pedra sap quan va néixer aquest planeta. Recorda el pas dels eons i la petja dels ancestres, guardiana de coneixements arcans i de totes les llengües que s’han escrit.
A la serra del boix, la planta pensa els fluxes tel·lúrics de la terra i de l’aigua. Reflexiona les masses d’aire i les pressions atmosfèriques, analitza eclipsis i conjuncions de planetes, ella, que estima la música de les estrelles i que porta els cicles lunars en la seva essència.
A la serra del boix, l’animal sent el dolor de la pèrdua i l’alegria de l’aplegament i tria entre la serenor i el desfici. Construeix imaginaris d’odi, de ràbia, d’amor, de desconsol o esperança, amb els quals basteix realitats sovint cruels i sempre ineludibles.
A la serra del boix, l’humà imagina móns paral·lels, reencarnacions i paradisos, impostant al sacerdot, al científic i al diletant. Pressuposa olimps i purgatoris, conjectura planetes habitats en galàxies remotes o es figura parnassos atapeïts de muses.
A l’univers, algun animal amb màscara, intueix que qualsevol déu és una llarguíssima, única i bella fòrmula química.
Ara volo cap a tu,
rebotant sobre els nimbus,
un borinot zumzeja,
costa avall pel camí de Favaró.
Xiulen les serps que duc
cargolades als turmells
quan se’ls hi enganxen les vísceres a la carcanada
per l’acceleració de l’enlairament.
La primera llum narcòtica
s’escola entre les branques
i un pollastre canta o crida o plora,
ionqui del verí caríssim de cada albada.
Amb els flaps esguerro
el núvol daurat de pols de gallinassa,
un pla cenital de boira tòxica,
quan parrupejen les tòrtores.
Els ànecs no saben on mirar
i quaquejen interrogant-se perquè
la pica de l’abeurador
sempre és plena de merda de pato.
Gallines cloquejant
en un travelling pixelat d’hexàgons,
simulen un orgasme col·lectiu
al camí de Favaró.
Birbant, s’esmuny la vida.
La fruita corcada verosa,
madura depressa i cau abans d’hora.
La vida passa regant.
La que no, picotada dels pardals,
s’asseca al sol esventrada.
Ruixant, la vida s’escola.
És rara la que s’assaona a la branca,
verge del cuc i la mossegada.
La vida fuig esporgant.
Si no l’ha volgut la mosca per fer la posta ni la vespa per dinar,
no seré jo qui s’enfili per collir un plat de segona taula.
La mort arriba menjant.
No té cap pressa,
però les tomateres sí!
lo pelacanyes.
Parat al ressol,
pensa en les mussaranyes.
Brunzir d’abelles.
Un tall rovellat
per espellofar versos,
li fa de ploma.
Paul Cézanne. Retrat de camperol (1906).
Arrencaré un tros de l’ombra més fresca de la figuera
i te la posaré sota els peus nus.
Serà un parany frondós de terra mullada per captivar-te,
on hi cultivaré el teu somriure tot l’estiu.
I a final d’agost, esclafirem com les figues dolces,
amb un riure de dents brutes i morrandes meloses.
El pati es queda buit quan el sol cau rere les fulles.
La solitud perfuma l’aire i el silenci l’espessa.
M’he amagat al llindar de les ombres per espiar les orenetes que baixen a beure al safareig, sense aturar-se ni alentir la caiguda.
Els seus xarrups dicten l’infreqüència del temps en les ones de l’aigua.
Tots els verds i només un blau, el dia llisca pel cos del garrofer i se l’engoleix la fullaraca del terra.
La serp es belluga quan l’atrapa l’ombra i les mosques li xuclen les escates.
Estols de pardals ondulen les tijes de l’herba amb una brisa de giravolts erràtics.
Mareig de gandula gronxant-se curulla de galvana a l’horabaixa.
Les piulades es remolinen com un vòrtex arrasador en un sol refilet que cisella l’aire entre les fulles.
Un abellerol lluenteja a l’aguait dels borinots libant, abans de tancar-se les darreres flors, les tapes d’un llibre, les parpelles.
Destil·len llàgrimes les aquàrides
per les galtes d’un cel inflat
de núvols i congestes,
adob per un univers infèrtil
en permanent implosió.
Destil·len llàgrimes lo pi,
la malva i la ginesta,
or que es fon entre el rocar,
pàtina de noblesa perduda
en un niu d’àliga abandonat.
Destil·len llàgrimes negres
los bous honrats
contra un pàram infecte,
horitzó de somiers rovellats
i fortor de podrimenta.
Destil·len llàgrimes de sol
les sàrsies xorrades a l’aire, l’aigua i la sal.
Los erms del fons marí
escampats per la coberta
en los ulls glaücs dels molls i les palaïes.
Destil·len llàgrimes morades
de la borrassa al cabàs
i del cabàs a la saca,
es projecta un bosc de pi blanc i de malesa
allà on s’estenien los horts i los bancals.
Destil·len llàgrimes eixutes
lo pensament, lo llibre i l’ateneu,
anihilats per una ideologia versàtil,
entabanats per la xerrameca vàcua
de la teua paraula contra la teua.
L’estiu ja és aquí però l’hivern no et deslliura.
Un gat blanc i menut no para de jugar
entre els testos que sobreixen primavera.
Com natros, que destil·lem llàgrimes de vi blanc,
assentats a n’este pedrís de l’olivera farga.
Pedretes mormolen, corren
i ensopeguen en el desfici del róssec,
revifa la frisança un afalac,
amb les pedres grosses.
Les descalcen i rodolen,
paraules anhelades,
fins que impacten amb els còduls,
en un murmuri posposat.
Tremola l’ombria del barranc
quan s’esmicolen contra els rocs.
Bràmul que assossega el delit
i commociona l’ànim.
fato del temps 