M’ha sorprés la nit, perdut per un andurrial de somnis podrits, poemes de merda.
Un gos me va munyint los records a cops de pota. L’oblit de la molsa.

Sóc un home boig, per un bri de palla, per un pèl de xona,
per un gra de sorra, per un pas de pardal, una mà de blanc, volta que és vals.

No hi ha espai entre el teu no res i el meu tot. Abastem universos entre els dits,
ens precipitem en abismes dissenyats amb molta antel·lació.

Mentre els violins filen paisatges nevats, descordo un nus gordià
abans de que el trencanous es torni príncep, abans inclús, de tocar en terra.

Cap sorpresa, només molta amargor en la caiguda i una mica d’incertesa en l’aterratge.
Vam néixer per això? Quina pregunta més tonta i més inoportuna.

Veig xiquets plorant, dones pe’n terra. La ideologia versàtil, merda de poemes.
Aberració de la lent, en capses plenes de grumolls de porexpan.

Deixeu-me tot sol al bosc,
només vull enfonsar-me en la pinassa
i fondre’m amb la floridura
en una escletxa de la roca, cara nord.

Acompanyeu-me fins al barranc impenetrable
i separem-nos entre les argilagues florides.
L’esbarzer no aturarà el meu camí
i el perfum subtil de l’arítjol, serà el nostre comiat.

Deixeu-me enmig de la màquia,
que ni l’òliba ni el senglar em vindran a molestar.
Sabien que tornaria,
ja feia temps que m’esperaven.

Deixeu-me tot sol al bosc,
en una clariana amb un fugaç raig de sol,
que hi faci créixer una mica l’herba
per a que els hi sigui de grat a les bestioles.

La serp arraconada contra el talús,
mossega i fuig, mossega i mor,
enclava l’ullal tan endins com pot.

Dos forats de color de gos com fuig,
són els galons de la victòria
i la necrosi de la carn.

Tant d’ella com n’estava i un mal averany erràtic
l’ha transmutat en turbulència corpòria
de terra entre l’arítjol.

Llambregades furtives pels revolts del viarany,
la tartana destartalada tragina cap una altra dimensió,
els viatgers obsedits de reencarnacions angostes.

L’aire és més fi com més s’enfila per la cicatriu del cingle,
estremiment de les llaunes i transfiguració dels cossos curulls,
l’estigma de la mutació, entatxat a les freixures.

Ningú els hi tornarà l’import del bitllet, ni a cap se li acudiria demanar-lo,
urpes dels esbarzers els saluden arrapades a les parets de l’espadat,
el xòfer riu, rígid, la rialla descolorida dels ninots de cera.

Grall d’un corb majestuós, negre-blau iridescent, suspès dalt la cornisa de roca.
Xerric d’estremiment en el panteix del motor, sotrac preludi del silenci.
Estable una fracció de segon, a l’atra vessant, l’estimball i no baixen passatgers.

Tot ha començat ara,
quan un potser ha omplert el buit d’un no ho sé
i ha engegat el mecanisme del dubte.

Ara,
que la música es reparteix el temps amb el silenci,
iniciant la simfonia dels astres.

Tot comença
amb cada dent del pinyó acoblant-se a cada vall de la corona,
una roda en mou una altra en un engranatge sense fi

Tot ha començat ara,
quan la levitat dels cossos en gravitació,
els subjuga a la maquinària subtil de les polaritats.

Tot ha començat
en l’instant que ensopeguem rostre amb rostre,
al recer del vent primitiu que ens arrossega.