Perseguint un somni,
m’he perdut entre el boscatge,
les petjades flonges de fullaraca podrida.

El cop d’una branca a la cara,
em desperta als sons d’ocells invisibles,
d’aromes romàtics.

Seguint el seu rastre,
contra l’esgarrap de romiguera a les mans,
m’enlluerna una ullada de sol en la clariana.

Embriac de llum empalagosa,
ambrosia onírica que alimenta la peresa,
el roc rotund obstrueix un peu indolent.

Un suggeriment inconcret de dolor,
de desànim, de basques,
m’asseu en aquella pedra rodona.

Llisa i massiva, com un tot,
completa i única, com no res més
i el somni ve a trobar-me i em fa seu.