Al pati arriben els riures, després silenci, potser un murmuri.
Els pardals canvien de branca, neguitosos.
Un esclafit de xiscles i l’estol esvalotat estripa juny amb les ales.
Algú escombra les plomes que han quedat per terra.
Poesia en català
Haikus del terrat
Pujant al terrat,
manisa esquerdada
i xiscles d’infants.
L’escala estreta,
la barana de ferro,
els graons gastats.
Clapoteig de sol
entre els llençols estesos,
la garbinada.
Juguen a amagar
i es tornen invisibles
a contrallum.
Haikus de la pauma
M’ha dit lo pagès
que la pauma té dos cors,
al cap i al peu.
L’escarbat morrut
nia dins la capçada.
Perruquer fatal.
Ets l’última al torn
i se te’n van les ganes
de que t’agafin.
Ara espeuada,
de res t’han servit tants cors.
Algú t’estima?
Si l’ànima mor,
tot lo demés s’asseca.
Ja et poden tallar.
Diàleg
Mig matí i encara trafega fardell i aixada per l’arrossal, la bicicleta vella.
Sosté una tertúlia pausada de la roda amb el camí,
cavalló infinit entre les aigües somes,
un diàleg tangent amb l’horitzó fugisser de burgada i pollancre,
conversa permanentment aplaçada d’esgüell de pàtxera i grinyol,
a cops de pedal rovellat,
mentre transita l’estèril silenci del pensament.
Haikus de la closca de cargol
Fa tanta seca
que a la casa esfondrada,
ombres s’hi acimen.
Vora el camí vell,
masos abandonats i
closques de cargol.
Una tronada,
quatre gotes, tots gaudim
de l’engany del rap.
Després d’un aiguat,
qui no s’ha trobat catxels
a la garriga?
La taca de llet
Amic
Amic, en la tempesta plou tant que l’aigua no es pot beure i el riu baixa tan ple que no pots nedar, sinó ofegar-te.
La teva pell s’arrufa i es clivella la membrana impermeable que fins ara et mantenia eixut.
En la tempesta, el vent et fa respirar quan ja no te’n recordes.
T’ataranta pels crestalls quan les pedres volen sobre el cap acotat inútilment.
Cada pas contra el mur intangible, fas un salt sobre la gúmena, sempre d’anada.
Mira com s’arremolina tota la merda en un vòrtex de rebuig, com l’escup i es difumina en alçàries insondables.
Amic, en la tempesta, el torb et fereix les parpelles i la sang de la cara tallada assenyala el camí sobre la neu a tants peus congelats com et segueixen.
Creix la congesta, ho abraça tot. Tot ho silencia i ho cobreix fins la transubstanciació.
És aleshores que un sol esmorteït pot travessar-te, quan ja res no et commou i la teva resposta és una lànguida refracció amb tots els colors de l’espectre de la llum.
Encara la tempesta, amic. Res més no hi ha defora.
Oració a Mercedes
Garbinada de desembre (a Mercedes Tallada Forcheron)
Has vingut a deshora,
perquè mirava cap al sud
esperant la llum de l’alba,
amb la mar llepant-me els peus
i arribes tu,
embarassada d’escalf,
per omplir-me els ulls de sorra,
garbinada de desembre.
Haikus de la vida en comú
Lo gos embornant
tota la nit i a l’alba,
crostes d’ametla.
Faig un bon raïm.
Quan marxen les avespes,
cullo carcasses.
Menjar escarabats
és la manera que tinc
de tastar figues.
El gat és el rei.
Al ratolí se’l menja
però a mi em desploma.
fato del temps 