Les paraules

Ara cal una viola sota les paraules, una melodia de cordes fregades que les sustenti i un recer a l’ombra de les notes que n’adormi el sentit, mentre ressonen en un passatge hipnòtic, carrer avall.
Vibra l’artell de la mà de l’arc que dirigeix els mots contra la mort petita, inconstant, del rapsoda.

Ara vull una soca sota la paraula, rabassa que l’atrapa amb l’urpa morta d’arrels i terra i una mà encallida que l’ascla.
Destral mallada contra el còdul, astelles fetes renecs amb tot el sentit que els hi dóna l’olor de la sang dels garrofers.

Ara tinc pedra sota les paraules i un resquill m’esquinça la carn i el tendó de la mà nugosa, entumida pel retruc del pic.
Pedra sobre pedra, en un marge fet de forats on s’amaguen bèsties sense nom i els crits n’emmudeixen.

Ara poseu la paraula damunt del ferro. Passamà roent atiat contra l’enclusa per un mall implacable, la mà endurida pel mànec calent, el braç que mai s’esgota i les llimalles incandescents, extingint’se contra el cuir ignífug del manil sobre el pit poderós del ferrer, del poeta, de tot un poble.

_20170818_003158

 

 

 

 

 

 

Fulla entre pàgines

Agafar una fulla tremolosa
que ha portat la saligarda,
abans que no caigui a terra
i posar-la entre les pàgines d’un llibre vell.

Llegir entre línies
dos versos inflats de promeses,
recitats al ritme d’una vocalització profunda
i absorvir-ne tota l’essència fins l’èxtasi.

I explicar-li que els poemes
es perdrien en l’oblit
sense la seva presència,
abans d’allitar-la de nou entre les pàgines.

_20170807_221849

Per un retrat

Per contemplar un retrat,

he estat condemnat a vagar nu

per la presó incondicional de sorra fina.

Barrat al matí en l’horitzó de la mar

i les bromes salines.

El rostre fuetejat amb cabells de posidònia,

olor de marinada.

Torturat amb l’amanyac del sol vespral

que no em deixa aclucar els ulls.

Castigat a l’ostracisme del silenci,

sota un sostre rematxat d’estels

que acaricio amb la punta dels dits

però no puc agafar,

com un retrat.

_20170801_210905

Haikus de la troana

Tantes abelles
que no queda lloc per mi,
baix la troana.

Si al juny agosta,
quina alfàbrega tindré
per a fer el pesto?

Surt l’aigua clara
del brollador, encara rai.
Però està calenta!

La gata es fa gran,
està aprenent a caçar
fulles de parra.

I jo també aprenc
a construïr universos
amb fulles seques.

_20170627_142915

Dimecres, 2:22

Qualsevol dimecres,
quan les hores es destensen,
clapota la roba estesa, sense cap vent que bufi.
Llençols rebregats en un desfici de no-violència.

Un dimecres qualsevol,
quan s’afluixa la tibantor de les hores,
els agenollats m’enclaven ullalades en una pulsió despietada.
Res recomforta com un regalim de sang freda, galta avall.

Un d’aquests dimecres,
podria arrencar les sagetes mortes dels rellotges
i assassinar amb elles,
els tirans de les hores relaxades.

_20170503_033216

La porta tancada (a Amy Winehouse)

Amapola Garrido escomet un cop més la porta tancada i es torna a esberlar el cap contra el roure massís.

Back to black

Tatxonadures rovellades degoten coaguls on s’emmiralla la seva determinació. Són les úniques llàgrimes d’aquest flaixback repetit fins l’oix.

Back to black

Les grenyes ensangonades li oculten els badalls i les fissures del crani, finestres obertes per albirar móns més íntims i infinitament més porpra que els ocults en la negror darrere la porta tancada.

Back to black

Amapola Garrido sent com se li enclaven ben fondes les estelles de fusta i en el paroxisme es produeix el miracle de la resurrecció neuronal.

Back to black

És tan gran el delit, que envesteix novament amb el cap cot, ariet cornut helicoïdal, contra la porta tancada.

Back to black

Amapola Garrido no és Amy Winehouse, però té una retirada.

_20170317_203527

L’ombra de l’astor

S’estén l’ombra de l’astor, com una taca de pànic vessat pel codolar.

L’amenaça de rapinya gela la tebior del cau i paralitza la sang calenta.

S’eixampla el contorn de les ales contra un blau de malastruc.

Tan aviat s’atancen com s’esmunyen dels ulls enlluernats.

Esgarip distant i perfums de floresta.

Què prompte es podreix la carn a la solana.

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Rodadits

Buscant la inspiració pel bosc, el poeta no té oïda pel cruixir de les fulles seques sota la determinació del seu pas. El centpeus fuig esverat.

Encara oneja als cabells, els fils de les teranyines regalimant de rosada que s’ha endut passant entre el llentiscle. Marxa apressada l’aranya.

Ni el xiulit de l’oriol el dispersa en l’obsessió de la recerca, ni l’aroma d’alguna figuera certa el desvia de l’objectiu.

Tan frenètica és la cerca que només l’atura un parany de llapó vora un bassal.

Estacat de macròfits fins al pensament, es pregunta si una damisel·la perplexa amb l’iridescència de l’aigua, es deixaria fer un poema.

adulto-libelula