18 versos romàtics (meditacions 4)

/ pacomurall / 2 comentaris

Perseguint un somni,
m’he perdut entre el boscatge,
les petjades flonges de fullaraca podrida.

El cop d’una branca a la cara,
em desperta als sons d’ocells invisibles,
d’aromes romàtics.

Seguint el seu rastre,
contra l’esgarrap de romiguera a les mans,
m’enlluerna una ullada de sol en la clariana.

Embriac de llum empalagosa,
ambrosia onírica que alimenta la peresa,
el roc rotund obstrueix un peu indolent.

Un suggeriment inconcret de dolor,
de desànim, de basques,
m’asseu en aquella pedra rodona.

Llisa i massiva, com un tot,
completa i única, com no res més
i el somni ve a trobar-me i em fa seu.

_20160405_203136

He vist esclatar Saturn

/ pacomurall

Assegut en un gronxador inestable, em subjectava precàriament amb els dits a la gúmena, intuïnt la gran commoció, mentre li deia a la meva companya que m’agafés si volia, però que no em fes soltar-me.
He vist esclatar Saturn, aquesta nit, sobre l’horitzó retallat per les carenes, al fons d’una vall molt ampla.
Es movia espasmòdic entre els estels, s’ha aturat i ha començat a inflar-se, enorme, fins que ha rebentat amb una orgia de foc i projectils.
He corregut per les sales barroques, en ple atac d’epil·lèpsia, empentant la gent que hi havia. He traspassat les portes que ja coneixia d’antuvi i he arribat fins als passadissos de tren exprés per explicar-ho a la meva mare, que probablement m’estava donant a llum, però el meu pare m’ha aturat a la porta del paritori, incrèdul de la història que li explicava.
L’infermera, amb qui també he ensopegat en el meu desfici, ha fet com si jo no hi fós i el seu company de la perilla, amb les patilles pintades amb retolador, ni m’ha vist mentre traginava els gotets de plàstic amb el cafè de la màquina.

What-if-Saturn-flew-past-the-Earth-

Róssec

/ pacomurall

Pedretes mormolen, corren
i ensopeguen en el desfici del róssec,
revifa la frisança un afalac,
amb les pedres grosses.

Les descalcen i rodolen,
paraules anhelades,
fins que impacten amb els còduls,
en un murmuri posposat.

Tremola l’ombria del barranc
quan s’esmicolen contra els rocs.
Bràmul que assossega el delit
i commociona l’ànim.

_20160402_110842

L’oblit de la molsa

/ pacomurall

M’ha sorprés la nit, perdut per un andurrial de somnis podrits, poemes de merda.
Un gos me va munyint los records a cops de pota. L’oblit de la molsa.

Sóc un home boig, per un bri de palla, per un pèl de xona,
per un gra de sorra, per un pas de pardal, una mà de blanc, volta que és vals.

No hi ha espai entre el teu no res i el meu tot. Abastem universos entre els dits,
ens precipitem en abismes dissenyats amb molta antel·lació.

Mentre els violins filen paisatges nevats, descordo un nus gordià
abans de que el trencanous es torni príncep, abans inclús, de tocar en terra.

Cap sorpresa, només molta amargor en la caiguda i una mica d’incertesa en l’aterratge.
Vam néixer per això? Quina pregunta més tonta i més inoportuna.

Veig xiquets plorant, dones pe’n terra. La ideologia versàtil, merda de poemes.
Aberració de la lent, en capses plenes de grumolls de porexpan.

IMG_20141221_132417.JPG

La bèstia

/ pacomurall

No tornaré a mirar els ulls de la bèstia
i no perquè m’espanti, sinó perquè s’ha ocultat
en la densitat de  l’esbarzer.
Fugia esporuguida d’una presència. La meva?
No l’he volgut seguir, no tenia cap sentit.

S’ha amagat i quan giraré cua,
sortirà cautelosa del seu entaforall
i es rebolcarà en un llot d’argila.
Després vindrà a empastifar algun roc ben gros
d’aprop de casa, amb el pèl enfangat i pudent.

La propera vegada que me la trobi, no la miraré als ulls,
faré com si no la veigués
i passaré de llarg d’allà on ella s’estigui.
Ves a saber si aleshores no m’empaitarà pel darrera,
pensant-se que m’havia intimidat.

Si és així, la tornaré a mirar als ulls,
ni amb odi ni amb por, sinó de bèstia a bèstia
i es tornarà a escapolir entre les mates
i a la nit vindrà a empixumar alguna soca
d’olivera, aprop de casa.

jabali

Ets tu

/ pacomurall

Tu ets neu a la garriga, presa d’una branca.
Jo, l’ametller irat per un bromall de riu, vall enllà.

Oreig de resina, el teu nom se m’aferra a la gola
i la pinassa calenta s’esvaneix quan l’embraço.

Ets tu, papallones als ulls des de la tossa panòptica,
m’enclou càrstica ferida de la roca mallada.

DSC_0957

Mecànica de fluids (I. Viscositat)

/ pacomurall

La viscositat dels fluids
és la capacitat que tenen
d’oposar-se al seu propi fluxe.

Un peu atrapat als baixos del llençol
pugna per alliberar-se
amb un esforç extenuant.

L’augment de l’escalfor del fluid
en produeix una minva
de la viscositat, palpable.

Quan la taca es refredi
no serà gens agradable
la sensació de fredor a l’esquena.

La força amb la que el fluid
arrastra els fluids adjacents,
en determina la viscositat.

El coixi fa molta olor
després d’haver-te’l posat
a sota de la ronyonada.

La composició del fluid i la pressió
també en condicionen
la viscositat i el fluxe.

Només de pensar en menjar,
diràs que ja noto el gust
de les torrades a la boca.

000299900

Una clariana

/ pacomurall

Deixeu-me tot sol al bosc,
només vull enfonsar-me en la pinassa
i fondre’m amb la floridura
en una escletxa de la roca, cara nord.

Acompanyeu-me fins al barranc impenetrable
i separem-nos entre les argilagues florides.
L’esbarzer no aturarà el meu camí
i el perfum subtil de l’arítjol, serà el nostre comiat.

Deixeu-me enmig de la màquia,
que ni l’òliba ni el senglar em vindran a molestar.
Sabien que tornaria,
ja feia temps que m’esperaven.

Deixeu-me tot sol al bosc,
en una clariana amb un fugaç raig de sol,
que hi faci créixer una mica l’herba
per a que els hi sigui de grat a les bestioles.

Bon nadal (com deia aquell)

/ pacomurall

Fa un dia a l’inrevés.
En lloc de sol, fa lluna.
L’ombra, ben plantada enmig de l’erial,
pren cos a base d’angúnies
i jo, unidimensional,
apaïsat sobre la molsa,
no estic gens preocupat.

Totes les bèsties jeuen panxa enlaire
com figuretes tombades d’una manotada
i el riu és de paper de plata. Quin panorama!
Ningú no menja el que li posen,
tothom furga al plat del costat.
Un tros de roc, una fusta, un mos de res
per fer gana abans de gitar-se a remugar.

El que ha de cagar, no caga,
la que ha d’alletar, no té llet,
i els pastors amb les ovelles,
fan exercicis espirituals darrera d’un pou de suro.
Ara comença a nevar.
Mecagondéu, espera’t
que encara no estan les muntanyes!

Per prudència esperarem als tres reis.
Tres? mal número. Estem encerclats.
I sí, ens han ben dat. Melcior, Gaspar i Baltasar,
han confós la nit i el dia amb les seves burundangues orientals.
Serà l’or, o l’encens, o bé la mirra,
allò que ens hauran posat al beure?

La mare que els va parir, no els tornaré a posar al pessebre!
Calla collons, amb lo que xalem, espatarrats damunt la molsa!
Les serradures ens acaricien els peus
i núvols de cotó fluix se’ns esfilagarxen entre les ungles mossegades.
Respirem els vapors de les pòlvores de talc
mirant de no relliscar per les voreres de Broadway.

Carrer de l’argenteria

/ pacomurall

Ens somio asseguts en un bar del carrer de l’argenteria, cap amb cap, aiguabarreig dels cabells, els peus tocant-se.

Som dos arqueòlegs excavant amb les mans lligades, els ulls voltant erràtics pels redols dels gots sobre de la taula, el jaciment de la conxorxa.

Les hores llisquen per les llàgrimes del vi negre, a la recerca de fragments d’un passat remot i desenterrem rostres i noms en les estratigrafies de la memòria.

El gust del vi begut no emmascara el vi tastat.

Un diable viu en el rellotge que penja a la paret rera la barra, el veig com entra i surt per les escletxes de la caixa de fusta i es gronxa a la filigrana de les sagetes.

Ell decideix quina hora és i quan es tanca.

Arrosseguem els passos per la penombra de verdures podrides, abraçats fort l’un contra l’altre sota el metall d’un cel invisible, resiliència de l’aliatge forjat en absència d’atmosfera.

Amalgama de terra i de rovell, la darrera besada.

_20160123_110123