 |
| Llàpis d’Eduardo Vicente, entre 1955-1965 |
 |
| Gerardo Diego |
Escondo mi desnudez
bajo el velo transparente de unos versos
y tras sus hilos
espío invisible tus movimientos ante el espejo.
Un paño suave acaricia tus senos
y con los dedos recorres la humedad
de tus sombras y tus brillos.
Pero ahora que has visto mi reflejo,
se desvanece este velo
y entre nosotros sólo queda un verso.
Viure és una cursa ciclista,
és viatjar de l’agonia a l’hedonisme
en un canvi de rasant
i amb les llàgrimes que has vessat,
escriure el més bell poema.
Ara sóc la soca d’esta olivera arcaica,
Ara sóc l’ombra del garrofer,
Ara sóc un sender emboscat de romers i argilagues,
Ara sóc aquell maset i los bancals i los màrgens,
Baixo rodant amb força per la carretera del coll, m’agafo a la part baixa del manillar i la meua presència se queda projectada per sempre en este paisatge.
fato del temps 