Ara que tens el gust del metall a la boca,

escups les sagetes d’un rellotge a deshora,

que t’han ferit més enllà dels òrgans,

que et sagnen per dins,

però et floreixen per fora.

 

Ara que et talles les llémenes dels dits

amb les cordes rovellades d’una guitarra,

et brolla un crit esguerrat,

la cançó sense lletra ni música

que explica la teva història.

 

Ara que tens el cap a punt de rebentar

de tant cavalcar un metrònom que es desboca,

ablaeixes a dos mans un piano desafinat.

Ivori lívid, ressec com els ulls,

esquerdat com les remembrances.

 

Ara que t’ajeus sota les pells,

esperant la neu que et colgui,

desprens una melodia dèbil

al ritme d’algunes fulles caient al terra.

Burgada de tu s’escampa per l’herba.