Vagarejo les motllures a penes intuïdes de la finestra repintada cent vegades i els plecs de la cortineta frunzida, los ulls clucs couen del fum que regolfa.

Una llenya de garrofer massa tendra, bàlsam per l’enuig, em perfuma el trànsit de l’avui arenós a un ahir basàltic.

Los hòmens parlen al menjador, la gravetat de les veus i dels rostres ocults per un núvol de tabac negre, gent compromesa.

Ràbia, por i determinació s’escolen dessota una llosa d’oprobi, frisa la pell encallida, el nostre moment és aprop.

Espetega la bromera quan toca el ferro roent de la cuina econòmica, lo manoll d’herbes del caldo l’espenteja pel broc escantellat de l’olla de terra.

Una pota de pollastre dibuixa la falç i el martell al baf del vidre amb una pastanaga bullida, jo arrecerat en una puntada de la manteleta de ma iaia.

Los ulls ben apretats, passejo les juntes de les manises damunt la pica com un laberint d’on no vull sortir i m’esquitxa l’aigua gelada que raja atriboladament de l’aixeta.