“Lo que s’havia de fer, ja està fet”.
Diu l’assassí, xipollejant la cigala morta,
l’ànima escapant-se-li en un fumerol
pel canó de la pistola.

La meretriu sura en un mar de pètals,
vermell i blanc, tota estiu.
Duu encastat un robí al front
i un fil de llet regalimant l’entrecuix.

Bitllets rebregats arrelen
en la pols de la tauleta
i germinen sota la llum del flexo,
nodrits de basca i de ferum.

Creix ufana una branca de carn cel·lulosa
cap a la consumació d’un deute pendent.
Es retorça entorn del coll mal afaïtat
i l’escanya amb parsimònia, inexorable.

Terrats i teulades xacroses
s’amunteguen davant dels ulls,
esmorteint-se més enllà dels vidres
cada cop més freds, més opacs.

S’escola un oreig de mar per les esquerdes,
barreja d’algues i tabac negre.
Les gitanes criden, venent tovalloles,
els mariners bramen quan juguen a la morra.