Deixo passar un tren.

El banc de l’andana és el meu univers, acollidora pedra freda.

En passa un altre.

La megafonia apaivaga qualsevol cabòria. Dicció deficient de llengua tumefacta.

Entra xerricant el cap de la bèstia de ferro. Els peus es neguitejen, els cossos s’apressen en el pavor de l’atmòsfera comprimida del túnel.

El banc segueix fred, univers comfortable. Aquest tren tampoc l’agafo.