Ho reconec,
sóc un onanista dels meus poemes.
Tu no?
M’he passat més de vint anys
tancat en una biblioteca
i no conec cap bibliòfil,
tret dels enamorats
dels seus propis llibres.
Potser sí que he conegut algun pedòfil,
que rima.
M’ho imagino,
pel baf de sarcasme
que exhalen els meus versos.

desmotivaciones.es

El cor d’un poeta no batega,
galopa aixecant pols
de lletres minerals.
No només el cor,
sinó tots els seus òrgans
trontollen de febra xonera.
Al poeta que li batega el cor,
està mort,
com a poeta.

Quan s’ha dit tot de l’amor, què busques pe’n terra?
Si els reflexos, los contrallums i les ombres estàn més rebregats que els teus calçotets, sobre què escriuràs ara?
Per que a ningú li fot res ni els teus anhels o si vas calent o mamat, què collons explicaràs?
Esgotats tots los colors, la teua poesia s’ha quedat sense paleta.
Hauràs de fer un pensament i escriure en blanc i negre i amb lletra que no s’entengue, només així, potser, algun altre lletrapollós com tu, s’interesse per la teua obra lamentable.

Fragonard. “L’Inspiration”, 1769

panoramio.com

Viatjo cap a tu
amb l’esperit aquietat,
com ho està un camp llaurat
en la primera llum del dia.
La ment oberta,
com el solc traçat
per la rella d’un arreu
en la terra assaonada.
Preparada per rebre
la llavor de la teva abraçada
que esclatarà en una flor lluent
i madurarà en un fruit recomfortant.