S’han quedat les ferradures
dibuixades al sauló de llicorella.
Allà lluny, costers avall,
es veu la pols que aixeca la rècua de matxos.
Avancen a poc a poc,
amb les sàrries carregades,
ja coneixen el camí.
Encara floten entre els ceps esporgats,
els cants de les collidores, les seves rialles
i una olor forta d’humanitat i de garnatxa,
com una calitja persistent.
La vinya resta en silenci
i la terra adormida,
al final de la verema.
 |
| Foto: Mauro Ortiz |
Us portaré les flors més matineres
al temps de primavera
i podreu seguir els meus passos
pels corriols de les muntanyes.
A l’estiu, tastareu els fruits més dolços,
omplireu els sentits
amb l’aroma de la figuera
i el xerric de les xixarres.
Veureu passar del verd al vermell
i al groc, les capçades de la fageda
i enfonsareu les botes en la tova catifa
de les fulles seques, quan arribi la tardor.
L’hivern us durà capvespres encesos
i llegireu els versos gelats
que arrossegarà una gregalada.
La meva ploma com un calendari del pagès.
Gorg, mirall arcà,
que reflexa el pliocè
amb un Sol arcaïc.
Arrepenjat a l’aixada
i amb un cigarret als llavis,
veu com entra l’aigua al solc,
lo pagès de l’horta ufana.
Peus descalços com raïls
dins de la terra esponjada.
Branda la dalla esmolada
lo llaurador de la plana.
S’ha acabat lo temps de sega
quan lo sol de l’hora baixa
daura les feixes de blat
al final de la jornada.
Carregat amb un cabàs,
ple de bledes i llicsons,
se’n torna cap al seu mas
un vell i savi pastor.
No li cal apretar el pas,
lo temps és lo seu bastó.
Moriremos en blanco y negro
sobre la tierra resquebrajada,
la boina calada hasta el cogote
y mirándonos las alpargatas.
Nuestras costillas marcadas
bajo un pellejo quemado,
los surcos en nuestros rostros
tan yermos como los campos.
Sin lágrimas en los ojos,
sin recuerdos ni esperanzas
y en las gargantas resecas
sólo el vino y la rabia.
Moriremos como vivimos,
con el miedo en las entrañas,
amarrados a la estaca
de esta miserable España.
 |
| Réquiem por un campesino español (1985) Pel.lícula de Francesc Betriu sobre la novel.la de Ramón J. Sender |
Floreixes a final d’agost,
com un hibisc esplèndid,
quan la força del teu verd perenne,
esclata en un roig intens.
Noia impossible,
ets una papallona
a la meva mà.
Esteles esmicolades dels avions pretèrits
puntegen un blau cel infinit i apòxic,
més fosc a mida que t’hi submergeixes,
més profund quan el penses, silenciós
i t’abdueixes en l’òrbita de la contemplació.
Un altre avió dibuixa una linia divisòria
entre el conscient i l’inconscient
i un espasme nerviós a la parpella
et projecta sobre el llenç de les cabòries,
ençà de la troposfera.
Heu vist mai aquells humans,
que a cops de caure de genolls
contra les pedres esmolades dels serrats,
porten les cames sagnants i clivellades,
com s’aixequen i reprenen a pas viu,
a cop calent, el seu camí pels barrancs i les obagues?
Què en sabeu dels que a força de perdre la traça,
s’han endinsat en la boira espessa, al fil d’un estimball,
a l’atzar d’una petjada maldestra,
i s’omplen d’aquell aire humit de les alçades,
com purificant-se?
En coneixeu algun dels que a base de buscar dreceres
cap a un coll en un crestall, vaguen per una màquia espessa,
la carn estripada dels arítjols i els sentits embriagats
de tanta bellesa indòmita?
Jo en sóc un, d’ aquells humans,
que m’endinso en la incertesa dels boscos i les tarteres,
per a que aquesta natura agrest em torni la imatge més nítida de mi mateix
i del meu lloc entre els límits tangibles d’aquest món,
tan material i finit, com infinitament poètic
i entre les seves criatures, salvatges i captivadores.
El visillo se hincha con el aire de un pasillo dormido,
los barrotes del balcón detienen su vuelo,
hierro negro sobre verde hilo, el domingo en la Plaza de la Paja.
Todavía resuena en el silencio de la madrugada,
el barullo de las terrazas de la noche pasada.
Sólo los viejos olmos permanecen despiertos
y un gato se despereza en el quicio de una ventana entreabierta.
Consigo levantarme de la silla de aluminio,
aterido de frío, preguntándome cuál será tu apartamento.
Buscaré un quiosco abierto en la Latina
y luego volveré al Delic a leer el periódico,
hasta que bajes a desayunar o quizás a tomar un aperitivo.
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.