Heu vist mai aquells humans,
que a cops de caure de genolls
contra les pedres esmolades dels serrats,
porten les cames sagnants i clivellades,
com s’aixequen i reprenen a pas viu,
a cop calent, el seu camí pels barrancs i les obagues?

Què en sabeu dels que a força de perdre la traça,
s’han endinsat en la boira espessa, al fil d’un estimball,
a l’atzar d’una petjada maldestra,
i s’omplen d’aquell aire humit de les alçades,
com purificant-se?

En coneixeu algun dels que a base de buscar dreceres
cap a un coll en un crestall, vaguen per una màquia espessa,
la carn estripada dels arítjols i els sentits embriagats
de tanta bellesa indòmita?

Jo en sóc un, d’ aquells humans,
que m’endinso en la incertesa dels boscos i les tarteres,
per a que aquesta natura agrest em torni la imatge més nítida de mi mateix
i del meu lloc entre els límits tangibles d’aquest món,
tan material i finit, com infinitament poètic
i entre les seves criatures, salvatges i captivadores.