Viure és una cursa ciclista,
és viatjar de l’agonia a l’hedonisme
en un canvi de rasant
i amb les llàgrimes que has vessat,
escriure el més bell poema.
Ciclant
Pedalant amb la meva bicicleta, de vegades persegueixo versos, d’altres són ells que m’atrapen o en travesso un núvol espés i m’impregnen.
Ara sóc esta olivera
Ara sóc la soca d’esta olivera arcaica,
retorçat manyoc de nusos i forats, lo niu d’una aranya que mandreja al primer sol.
Ara sóc l’ombra del garrofer,
dolça frescor que cobreix esta terra aspra i pedregosa, terròs i taperot.
Ara sóc un sender emboscat de romers i argilagues,
estels de rosada fugissera, tornassol tremolós entre les punxes.
Ara sóc aquell maset i los bancals i los màrgens,
història vella dibuixada al coster de la serra feréstega.
Baixo rodant amb força per la carretera del coll, m’agafo a la part baixa del manillar i la meua presència se queda projectada per sempre en este paisatge.
Sprint
 |
| Foto sportsnewscr.com |
Una nube de tormenta empujada por el viento desbocado,
levanta una polvareda de delirio por las avenidas.
Un arco iris vertiginoso pinta los gritos y el asfalto.
La fuerza inapelable de una bestia devoradora de sacrificios individuales
enardece a la multitud.
La lógica despiadada del pelotón arrolla los límites humanos
en un torbellino de victoria y de derrota.
Track sense satèl·lit d’una volta pel Port en bici
Pista de Fredes, ni un pam de pla per n’este camí de sargantanes
Coll de la Carrasqueta, les flors més humils pinten les ombries
Cova Avellanes, lo cant de tots los moixons és un himne a la llibertat
Grau de Carlares, patinen los tacs de la roda sobre la pols blanca
Barranc de Millers, los esquirols me llencen pinyes al cap
Font del Teix, raja un filet d’aigua i fa una calor que atauba
Font de les Bassetes, lo camí és un jaç de pinassa. Em vull perdre i no trobar la sortida
Rocall de la Coscollosa, cantells de pedra calcària pessiguen cruelment los pneumàtics
Rafalgarí, los endemismes es criden pel nom científic i ressonen taxonomies i filogènies
Pinar Pla, lo sol cau a plom sobre els majestuosos pins rojos i s’obren clars de llum encegadora entre les ombres del bosc
Coll Roig, la sang feta terra, d’una bèstia ignota
Clot de Massana, erms de tanta suor vessada pels bancals
Tall Nou, obert d’un sol cop per la destral dels titans
Barranc del Regatxol, em corprèn la salvatgia d’esta terra i de la seua gent
Camí de Cantallops
 |
| kmdeaventuras.blogspot.com |
Les pedres em miren rodones, caps sense ulls,
decantats sobre el marge del garroferal
Enfilo cap el sol sobre la serra,
gregari de la meva ombra enganxada a roda, que no em dona ni un relleu
La carretera vella i atrotinada,
vigila el barranc profund de ciclops adormits entre les flors dels baladres
Jo segueixo el meu camí silent i veloç per no despertar-los i la meva ombra em relleva quan passo sobre el cant dels pinsans
“Vull estimar el teu cos…”
Havia de deixar que els pensaments fluïssin lliures
Com de lliures? si a cada pedalada em tornava la cançó als llavis,
em sortia de ben endins un crit entretallat pel panteig i l’emoció de cada curva traçada a cinquanta per hora,
la suor gelada regalimant pel rostre
“Vull estimar el teu cos fins el mai, fins cansar-me’n. Fer de la teva pell corriols i estimballs…”
Mola Porquera
Les rodes de la meva bicicleta somien paisatges que ni jo mateix imagino,ho noto amb el seu rondinar abstret
i jo només vull coronar aquesta roca blanca sota el sol implacablei llençar-me costa avall,
omplint-me de romers i de frígoles
La poètica del velòdrom
Foto de Xavi Gilabert
fato del temps 