L’Antàrtida i els confins del sud
glacen les arquitectures interiors.
Vells marins dormen sobre roques de plom
i els visitants estàtics o errants,
semblen perduts entre les esquerdes d’una glacera.
Quants pingüins caben en un somni?
La negror dels sargassos
ha escampat el crepuscle per les sales.
Castells nivis vora els penyassegats,
naveguen mars procel•losos.

Als santuaris primigenis de la vida i de la mort,
els homes-déu fan sonar flautes de tíbies humanes,
aplaquen els esperits dels avantpassats
afamats de venjançes oblidades.
Les passes s’arrosseguen per la moqueta,
intimidades per l’esguard esquerp
d’iguanes de plata que habiten mars de mercuri.

A l’Àfrica, els antílops estripen el vellut de la sabana.
Cada angle de visió, torna una impressió canviant
dels contorns i de les formes.
L’home-animal ataülla la presa.
Les mans exploren volums en el buit,
com si apartessin els pàmpols d’una selva inextricable.
En una clariana entre els arbres,
la venus de caoba lluent, alleta un nadó,
alerta de qualsevol soroll entre les fulles.
Boira que és fum dels munts de fem de les vaques.
El lleopard mira a la càmara i l’aigua mira al lleopard.
Viatja el somni desert enllà, flotant sobre les dunes.

Les terres del nord ressonen de murmuris esvaïts.
Vertigen de l’horitzó entre els plafons.
Pastors de rens en transhumància sobre el blanc profund
mengen carn seca de ren, sota les mantes de llana de ren.
Beuen llet calenta de ren, dintre la iurta de pell de ren.
Rostres esquarterats pel fred i per la llum implacable del glaç infinit.
Avancem sense voler, perquè ens costar abandonar cada paradís.

L’Amazònia contra les parets grises.
L’home-vegetal enfilat a l’arbre del pa
s’ha mimetitzat entre els contrastos de les lianes.
Reflexos furtius als vidres
captiven la nuesa de les dones zo’é sobre les palmes,
la sensualitat de la noia que es pinta la pell,
la indolència de les dones banyant-se al torrent.
Un riu arrissat de caimans,
els seus ulls són espurnes de llum al capvespre tropical.
Dues cacatues volen en la dimensió dels somnis.

Camina el verd, gris amunt, guspires del dia.
Blanc deixat anar sobre el marró de qualsevol manera.
El groc s’ho mira fixament, arrepenjat en el blau.
Farà un tomb amb arrogància fins que el vermell el destronarà.
Fugaçment, abans que el negre s’escampi des d’una safata argentada.

Tampoc avui hi ha llum a la finestra.
Les passes es perden carrer avall,
barrejant-se amb les veus que surten d’un bar.
La llum groguenca s’escampa
sobre les llambordes mullades,
l’olor de cafè i de tabac, impregna la boirina.
Un dijous de novembre a les vuit del vespre,
ningú passeja a la vora del mar.

Ciclops de ferro esberlen un vers amb cada galtada,
han conquerit les serres del Boix i del Coll de l’Alba.
La pedra, rendida, no mira.
La terra, sotmesa, no parla, calla la seva memòria humana.

Camins tallats escriuen interrogants que ningú respon.
Destrals de botxins blancs capen mascles i senglars,
los dúvols i les raboses ja han estat executats.
L’olor de l’espígol i del romer roman ajupida a dos pams d’enterra.

Brunzits sincopats alteren el ritme dels vents,
han foragitat los cants dels moixons i de les plegadores d’olives.
Acúfens barrinen l’oïda ensordida.
Los aerogeneradors no fan bona poesia.

Arriben sobre el llac, esquinçalls de núvols grisos des del pas de muntanya, empesos per una freda brisa del nord.
Ànecs estarrufats aprofiten la lleugera escalfor del sol per eixugar-se els plumons interiors abans de l’imminent nevada.
Podria pujar fins al coll per sentir caure els primers flocs al rostre. Quina joia, veure la vall cobrint-se de blanc, però descalç pel sender escarpat, la baixada seria perillosa.
Esperaré la neu ajagut damunt l’herba, llegint els poemes de Li Bai, fins que una volva faci córrer la tinta sobre el paper.

espanol.cri.cn

Amb ingredients naturals i si pot ser del terreny,
farem un sofregit a foc lent,
d’idees tamisades, amb una mica de sentiment,
ben picadet per no trobar-ne els trossos.
De carn, la bèstia no importa
mentre fos escorxada amb les fantasies satisfetes,
tallada a bocins per a que no revifi
i que no deixi pèls a les paraules,
que després hom s’hi ennuega.
Si és animal marí, que sigui marisc ben fresc,
refuseu tot lo pudent per molt que us entri pels ulls
i el de closca, ben obert, sense secrets ni atzucacs,
ja fareu jocs de parèmies o si preferiu de mans,
quan acabeu de dinar.
De verdura en posarem segons l’època de l’any,
bajoques, fesoles, pèsols o carxofes
i cargols, que no són verdura però només mengen herba
i són d’amagar-se dins sa crosta retorçada,
com gairebé tots els poetes.
Més que rimar, tots aquests ingredients
el que han de fer és lligar bé, sense arribar a festejar,
a veure si ens trobarem la bajoca i el catxel
ficant més suc del que cal.
El foc ha de ser de llenya, com les flames de l’infern,
que el foc celestial no crema, ni escalfa, ni encén.
La llenya de taronger, que duu l’olor del llevant,
més que menjar una paella, us la farà recitar.

Serra de Pàndols,
grapats d’òssos calcinats,
amagats entre argilagues,
en terra erma.
Una atmòsfera diàfana
apropa tots els verds de les pinades.

Sastres, mestres i fusters,
descalços i morts de gana i de set,
carreguen fusells, obusos i morters,
en terra erma.
L’aigua clara d’un riuet,
reflexa espurnes de plata entre les gorgues.

Clots profunds de trinxeres
que són tombes
i cràters de les explosions,
en terra erma.
L’aire porta l’olor
del romer i la farigola.

Munts de metralla,
trossos de ferro esmolats
i bombes rovellades sense esclatar,
en terra erma.
Els xiquets van d’excursió
i un abellot negre i groc,
juga a fet i amagar
amb l’ombra de la ginesta.

pirineos3000.com